Ser o no ser: la Barcelona de Luís Romero

 

b-05459_1

Francesc Català-Roca. Vista des de la roda del Tibidabo. Barcelona, dècada dels 50. Drets Reservats pel Fons Fotogràfic F. Català-Roca – Arxiu Històric del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya

 

Miquel S. acaba el capítol “Ser o no ser” de La noria quan encara li falten dues parades (i tants semàfors) per baixar de l’autobús. Aquell matí li costa afinar els tempos. Tot i haver-se llevat tard, havia hagut d’esperar el bus. Per matar el temps, decideix baixar una parada abans, al Palau d’Esports de la Vall d’Hebron i poder fer a peu aquell trosset de vistes al mar amb les xemeneies del Besós retallades. Com havia llegit en una altra pàgina, “les orenetes dibuixaven guarismes“ sobre el cel. Romero s’acosta tant al personatge que en Miquel li sembla sentir-lo respirar. Romero presenta un jove fart de ser pobre. Molt fart.

Com jo. Un currante que decideix prendre’s la justícia per la seva banda. Bé, com jo no. Ben diferents de fet. Com canvien les coses. Ell, viu al Born i puja a Sarrià per… Uf, quina tensió. Jo ni boig. A més, avui, dels pocs que viuen al Born, no crec que ningú necessiti… Desenfundar. ¡Manos arriba! Com quan jugava amb el pare… Arribo tard…

Quan Romero va escriure La noria, tot aquesta zona no existia. Bé, existien el Palau de Les Heures, el Laberint d’Horta i els primers fonaments de l’Hospital Francisco Franco, avui Vall d’Hebron. El van inaugurar quatre anys després que Romero guanyés, l’any 1951, el Premi Nadal amb aquesta novel·la que passeja per Barcelona durant 24 hores i 37 vides. Ciutat Vella les Rambles! i l’Eixample dominen el paisatge. També alguna escapada a Les Corts, el Putxet, la Bonanova i el Poblenou. Altres no apareixen. Romero no volia fer una guia de barris, volia recordar la seva ciutat des de Buenos Aires, on hi vivia des de feia pocs anys. La seva ciutat, sí, recordada fins al detall, però en aquell moment vista des de lluny.

rs44_1

F. Català-Roca. Obrer per carrer de Ciutat Vella, Barcelona, anys 50. Drets Reservats, Fons F. Català-Roca – Arxiu Històric del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya.

 

Diguin el que diguin, Barcelona és una ciutat de muntanya. Sí, el mar, l’ambient… Però després tot és pujar, baixar, a dalt, a baix… Que cansat! ¿Com era tot això en temps de La noria, sense hospital, ni pavelló, ni Ronda? La ciutat quedava lluny… Marxar. Però on? I de què? D’aquesta ciutat que ja no sorprèn a ningú. D’aquest mercat laboral diví, que escanya però no ofega. D’aquest país esperpèntic… O d’aquest altre, que vol ser i no sap ni no ser. D’aquest aire irrespirable que ens mata lentament a cada butlletí radiofònic sobre l’estat del trànsit. I tot i així, la gent, el clima, el menjar… Ma àvia, pobra, que de Galícia va venir i mai s’acostumà ni a la carn ni al peix ni al pa ni a la llengua. Desarrelament. ¿Quan de temps ha de passar per a que un immigrant pugui dir que és de Barcelona? Aviat és Sant Joan. Un altre estiu. Potser uns dies, a l’agost… Revetlla, segur.

La veu de Romero és pessoniana en la narració i de simpatia quasi cristiana en els retrats, que és pel que destaca el llibre. Romero els veu de lluny, petits, i hi baixa fins xafar-los-hi l’ombra. Com en una roda de fira. Com en les fotografies del seu amic Català-Roca, figures tan reals com llunyanes semblen dansar en mig de la ciutat grisa i callada: ara joves optimistes i enèrgics, ara adults de voluntat xafada i esperança madura. Rics i pobres. Homes i dones. Ells són metges, empresaris, enginyers, treballadors o estudiants. Elles són boniques o ho intenten o ho van ser. Se li pot retreure poca diversitat femenina a l’autor. Mai les prostitutes van ser tan importants en aquesta ciutat. Molts d’ells, els que s’ho poden permetre, tenen en ment la nit de Sant Joan.

b-03195_1

F. Català-Roca. Passeig de Gràcia, Barcelona, anys 50. Drets Reservats pel Fons Fotogràfic F. Català-Roca – Arxiu Històric del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya

A vegades sembla que, a Barcelona, el dia es divideix entre el desig i el desengany. I no només per les cabòries d’homes i dones de llavors o d’ara, com en Miquel. La ciutat és la veritable protagonista del llibre. La ciutat mirada a través del calidoscopi humà de lleus ressonàncies döblinianes, però d’un estil neorealista, social i afectuosament nostàlgic. Segurament, als anys 40, era millor enyorar-la que viure-la, Barcelona. Una ciutat d’aspiracions orgulloses però agenollada. Romero havia marxat uns anys abans i quan va tornar, després de rebre el premi Nadal, la sordidesa es feu impossible d’ignorar i la retratà sense contemplacions a Los otros (1956).

La novel·la és social, recorda en Miquel mentre mira al creuar. Ho diu Marina Espasa al pròleg. Tenir comissionada per la Ciutat de la Literatura amb milers de desnonaments cada any és com escriure bellament els daltabaixos socials i morals d’una dictadura. Romero a vegades assenyala i en alguna ocasió colpeja. Es diuen coses tal com són, però no es diuen noms. A Miquel li ha sorprès el nivell de duresa verbal d’alguns dels capítols i d’aquest en especial. L’ha sobtat que el nom de Luís Romero estigués tan oblidat. Potser no tenia padrins, pensa.

b_5368_441

F. Català-Roca. Venedora, Barcelona, anys 50. Drets Reservats pel Fons Fotgràfic F. Català-Roca – Arxiu Històric del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya.

 

Romero va tenir una vida intel·lectualment itinerant i formaria part, amb cometes, del ja de per si difús terme de la Tercera Espanya. És com Cruyllas, el poble abandonat enmig dels fronts d’Incerta Glòria: buit de veus i d’orgull, ple de passats i punt de trobada d’històries incòmodes que anhelen ser explicades. Diguem-ho: Romero va desenganyar-se intel·lectualment del règim… Mentre combatia la División Azul. Anys després, esdevindria historiador de referència de la Guerra Civil i va escriure Tres días de julio (1967), una de les primeres novel·les sobre el conflicte i que Fraga va cuitar a prohibir. En Miquel assenyala una jaqueta que una senyora arrossegava i ella li ha respost amb un somriure i un gest. S’acotxa per introduir la clau, puja la persiana, obra la porta i desconnecta l’alarma. L’espera una tarda de monotonia fluorescent i la companyia d’un fals parquet. El negoci no tira.

Aquí altre cop… Dándolo todo. Vindrà el cap, avui? Qualsevol dia d’aquests… Ni amb rodes de molí. No és culpa meva. Ni seva. És insostenible. Ni amb la promoció del mes passat deu cobrir despeses. Cada cop que entra em sembla que m’ha arribat l’hora. Com ho dirà? … Mira Miquel… Si em fot fora aviat, potser puc trobar alguna cosa d’estiu… Però llavors bye bye vacances. I bye bye revetlla.

d_40

F. Català-Roca. Autoretrat amb Luís Romero vora la Catedral de Barcelona, anys 50. Drets Reservats pel Fons Fotogràfic F. Català-Roca – Arxiu Històric del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya.

Tot i aquest currículum de publicacions aplaudides i de bon nivell a més del Nadal, va guanyar el Planeta el 1963 amb El cacique, el Espejo de España d’història el 1982 per Por qué y como mataron Calvo Sotelo i el Ramon Llull el 1991 amb Castell de Cartes, Romero havia caigut en l’oblit literari. En el seu centenari es reediten Los otros (editorial Calambur) i La noria (Comanegra), que es presentaran conjuntament el pròxim 24 de novembre. En el cas que ens ocupa, l’editorial ha volgut actualitzar el llibre amb Gira Barcelona, un volum de 12 narracions de veus catalanes actuals. En ell, en Miquel observarà com unes Rambles proscrites de l’imaginari autòcton passen el relleu al Born, al Raval, a Gràcia o Sarrià i s’imaginarà una revetlla low cost amb l’Alicia de Ramon Solsona. Atrapat en aquest giravoltar continu dels seus 30 anys, no pot sinó entomar la davallada laboral que l’aguaita com el preludi d’un gran moment de felicitat.

 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s