L’Atles de l’edifici europeu

Poca gent és conscient que des de Barcelona s’atorga un dels quatre premis culturals oficials de la Unió Europea, el Mies van der Rohe d’arquitectura. Per cada edició, i ja en van 14, la Fundació Mies van der Rohe rep entre 200 i 400 projectes o programes amb el seu material corresponent. Gairebé 3.000 carpetes que testimonien la millor arquitectura del continent i, el que és més important, un reflex de la identitat d’això que ens entossudim en dir Europa. La Fundació ha editat el meravellós Contemporany European Architecture ATLAS i escrutem amb dos dels seus responsables les parets, més o menys físiques, de l’edifici europeu.

Un petit edifici de parets inconcluses

Ivan Blasi és coordinador del Premi des de 2013. Ens trobem a Montjuïc, al Pavelló Alemany, un edifici que simbolitza Europa: petit però obert, històric però modern, reconstruït i polèmic. Existeix un estil comú a Europa? Blasi somriu. “El que hi ha és una heterogeneïtat unitària”. L’arquitectura, com els europeus, són profundament regionals, i això la diferencia d’altres continents. Una altra característica és que “l’arquitectura fa ciutat i és té especial cura de l’entorn”. Per últim, tradicionalment els poders públics han donat molta importància a la qualitat dels edificis que es construïen.

A diferència del Pritzker, el Mies van der Rohe premia un edifici i no un arquitecte. Agrupacions professionals o acadèmiques envien, segons el seu parer, els millors edificis construïts en els últims dos anys en el seu país. Després de nominar-ne una quarantena, el jurat estudia in situ els cinc finalistes. El Mies van der Rohe està dotat amb 60.000€ pel guanyador i 20.000€ per la menció al projecte d’un despatx emergent i és finançat a parts iguals per l’Ajuntament de Barcelona (des de Pasqual Maragall) i la Comissió Europea. “El guanyador és important, però els nominats o inclús els 300 seleccionats són una bona mostra del paisatge actual de l’arquitectura europea”, afirma Blasi.

En aquestes visites, els membres del jurat parlen amb als arquitectes, els promotors, els clients, els usuaris i els veïns de l’edifici. Què es busca en un bon edifici? “Que tingui un impacte positiu en el seu entorn i la seva gent i que aporti quelcom de nou en el debat de l’arquitectura”, diu Blasi. “El premi serveix per generar debat i intercanvi al voltant de l’arquitectura i això és bo per l’arquitectura i per Europa”.

Un espai de trobada i d’intercanvi d’idees

La Fundació Mies va exposar el seu fons de 2.500 projectes a la Biennal d’Arquitectura de Venècia de 2014. L’arxiu recopila material des de la primera edició de 1988, és un dels més importants de l’arquitectura europea contemporània i és consultable per la web. Amb només un dibuix de cadascun (impossible transportar les maquetes, els milers de fotografies i plànols) i una classificació per tipologies (museus, hospitals, oficines, cementiris, etc.) van aflorar relacions i preguntes. D’aquí la idea de fer un atles i no un altre catàleg.

 

arxiu_annasala

L’arxiu del Premi Mies van der Rohe ja guarda, amb l’edició de 2017, més de 3.000 projectes. | Anna Sala

 

Cèlia Marín, editora de l’Atlas i responsable de projectes de la Fundació (com el les intervencions artístiques al Pavelló, recollit per NÚVOL), i el geògraf Francesc Muñoz han crivellat a preguntes aquest arxiu immens. Parlem amb Marín en una sala diàfana en un pis del carrer Provença, seu de la Fundació. Avui bastant endreçada i buida, fins al juny va aplegar un equip de 15 persones que han transformat aquestes preguntes en gairebé 900 pàgines a color plenes de mapes, fotografies, gràfics, fitxes i articles. Tipologies, ciutats, estratègies, estètiques… Caos, soroll i diversitat, però també ordre i concert. La classificació per colors s’escampa com el murmuri d’un mercat.

A mesura que es creuen dades, van sortint aspectes interessants. Com per exemple, que Alemanya és el país amb més edificis governamentals nominats, Portugal amb més edificis on pernoctar (hotels, etc.) i Àustria amb més edificis sanitaris i de benestar social. O que Itàlia compta amb més arquitectes que Espanya i Alemanya juntes (153 mil) però la seua presència en el premi sigui petita. O que dels 70 edificis religiosos, cap es troba a França i 14 a Alemanya. O que l’única sinagoga i l’única mesquita són… alemanyes. O que Espanya és el país amb més nominacions i que la majoria siguin museus. “Pot ser que sigui per massa proximitat geogràfica amb el premi, però venim d’una bombolla constructiva en la que també hi ha hagut lloc per la bona arquitectura”, diu Marín.

 

atlas_nuriasabanprat

L’Atlas té una cuidada edició gràfica. En aquesta pàgina es detalla “l’ADN de cada país”, segons Cèlia Marín. | Núria Saban Prat

 

 

Són les ciutats mitjanes i no les grans metròpolis les preceptores de la millor arquitectura: en tenen proporcionalment més i de més premiades. I en la meitat dels casos són edificis culturals. Però les grans ciutats també tenen caràcters propis: Madrid i Atenes, per exemple, són les úniques capitals sense habitatge col·lectiu amb menció, però sí que destaquen per les nominacions en habitatge unifamiliar. O que Londres i Barcelona tenen molts edificis de tipus cultural i molt pocs d’urbanisme o habitatge. O que les bodegues més interessants es trobin a Espanya i Itàlia, però cap a França.

L’Atlas serveix per fer-nos preguntes a nosaltres mateixos”, diu Marín. 2 de les 22 categories recollides, la cultural i l’educativa, representen el 25% dels edificis presentats. ¿Això vol dir que Europa continua confiant en la Il·lustració com a senyal identitària, també urbana? ¿I si la tercera categoria és l’habitatge (tant unifamiliar com col·lectiva), per què no guanya mai, com reclamen Zaida Muxí i Josep Maria Montaner en un dels textos ? “Sovint el jurat té intenses discussions sobre si un habitatge pot ser el millor edifici europeu”, ens confessa Blasi. ¿O per què només hi ha dues presons en 139 edificis estatals o de l’Administració i només tres granges en 68 edificis de Producció Econòmica i Industrial? ¿La bellesa arquitectònica està reservada a algunes tipologies?

Els límits d’Europa

Tot i els progressos en la construcció europea, la Unió veu avui les parets vacants del seu edifici. Una ullada ràpida a la secció d’Internacional ens mostra les debilitats de la integració política i sentimental. Quin és el grau de la integració en l’arquitectura?

 

limits

Les Canàries, Les Açores… Però també l’est de Turquia i les illes noruegues Svalbard a l0ceà Àrtic. On s’acaba Europa? “Ens preguntaven repetidament si les coordenades d’aquest edifici eren correctes. Els sortia massa al nord d’Europa”, explica Marín. | Cortesia de la Fundació Mies van der Rohe

Causa sorpresa veure que el nombre de projectes transfronterers se situa en el 10% i s’ha reduït en termes relatius. “És difícil treballar amb el marc normatiu d’un país que no sigui el teu, però pot ser que la lògica nacional pesi molt a l’hora de presentar programes”, diu Marín. Hi ha països que importen i exporten molta arquitectura (com el Regne Unit, França, Àustria, Itàlia i Espanya), altres que són importadors nets (Polònia o Suècia) i altres clars exportadors (Portugal, Dinamarca i Finlàndia), que són terrenys difícils pels despatxos forans. L’Europa de les dues velocitats.

 

trousers

“Masses homes grans” diu Marín davant del gràfic “Who wears the trousers?” (Qui porta els pantalons?”). Només una arquitecta cap del seu propi despatx… i va morir aquest any 2016. | Gentilesa de la Fundació Mies van der Rohe

 

Hi ha, doncs, quelcom que connecti les 356 obres presentades aquesta setmana per la 15a edició i les 2.881 de les edicions passades? I tant. Segons Blasi, la mobilitat laboral dels arquitectes garanteix la transmissió cultural de l’experiència arquitectònica dels diferents llocs. “Culturalment, el coneixement i l’intercanvi han canviat i no es frenaran per l’actual situació”.

Però, a més, la nova arquitectura europea en tota la seva diversitat “està cridada a respondre una dimensió humanística que transcendeixi a la mera funcionalitat”, diu Marín. El que abans era propi d’un edifici funerari o religiós, ara se li exigeix a escoles, oficines i hotels. “Qualsevol tipus d’arquitectura ha de ser digna d’ella mateixa i dels seus usuaris, i aquest és un dels propòsits d’aquest Atlas”, afegeix. Al seu torn, Blasi conclou: “el debat crític sobre arquitectura serveix pel definir el que és Europa”. Mentre esperem els finalistes del Mies de 2017, 900 pàgines ens esperen.

Foto de portada: La Filharmònica de Szczecin, dels arquitectes Barozzi i Veiga, és el projecte guanyador en l’última edició, el 2015, del Premi d’Arquitectura Contemporànea de la Unió Europea – Premi Mies van der Rohe. | Simon Menges. Cortesia de la Fundació Mies van der Rohe

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s