El ventre de Barcelona

En la novel·la de Zola, el mercat de Les Halles s’erigia ple d’abundància i modernitat davant l’església de Sant Eustaqui, símbol medieval. Irònicament, un segle desprès, “el ventre de París”, el mercat, no va sobreviure a l’església. A Barcelona, en canvi, el mercat de Santa Caterina “fa girar el cap a tot aquell que va a visitar la catedral de Barcelona”, diu Miguel Usandizaga. És professor de teoria i història de l’arquitectura a l’ETSAV i coautor, amb el col·lectiu d’arquitectes El Globus Vermell, del llibre Barcelone, la ville des marchés, una guia que explica Barcelona a través dels seus mercats i els mercats a través de l’evolució de la ciutat. La presentació del llibre, el passat dimarts 13 d’abril a la seu del COAC de la capital, va reunir els autors del llibre, arquitectes i representants de l’Institut Municipal de Mercats.

04.Sta Caterina-NatàliaP

Mercat de Santa Caterina | Natàlia Pastor

Mercats a contracorrent de la Història

02.Concepcio_MagdaM01

Mercat de La Concepció | Magdalena Mozuraityte

Què va ser primer, el mercat o la ciutat? Avui en dia, els mercats alimentaris han quasi desaparegut de les grans ciutats occidentals. Barcelona, però, n’és un cas apart. No només conserva oberts tots els seus mercats (menys un, el de Vallvidrera) sinó que aquests gaudeixen de gran popularitat i salut en comparació a altres ciutats europees. Els mercats alimentaris són equipaments que expliquen com ha crescut i evolucionat la ciutat i que estiguin oberts és un tret distintiu de la manera de viure dels barcelonins i barcelonines.

Els mercats, tal i com va assenyalar Usandizaga en la presentació, dibuixen tres fases. En la primera, entre els segles XIX i principis del XX, es construeixen grans mercats segons el model francès i anglès, però amb dècades de decalatge. De ferro, alts, lluminosos i tots ells de gran qualitat arquitectònica. És el cas de La Boqueria, Sant Antoni, el Born o La Concepció o els dels nuclis independents (Sants, Sarrià o Gràcia).

La segona fase resulta singular en el panorama europeu: bé per l’anacronisme inherent, bé per controlar els preus, durant la dictadura es continuen construint mercats quan a la resta d’Europa es tanquen per donar pas a supermercats i grans superfícies. Barris construïts de pressa i corrents, com el Carmel, Canyelles o Ciutat Meridiana, entre altres, disposaven de mercat d’abastiment quan amb prou feines tenien escoles i autobusos. D’aquí el seu poder d’aglutinadors socials.

La tercera i actual fase s’inicia a la dècada dels 80. L’entrada de nous hàbits de consum, d’hipermercats i els canvis socials i laborals buiden els mercats de clients. Un pacte municipal l’any 1991 permet la creació de l’Institut Municipal de Mercats de Barcelona, encarregat de la gestió, manteniment i també la rehabilitació i la renovació dels mercats. L’esforç ha sigut enorme —110 milions d’euros d’inversió pública municipal en l’anterior mandat, recordava Jordi Torrades, gerent de l’IMMB, durant la presentació— per treure els mercats de la decadència.

“Un mercat no és un edifici”

L’empenta continua: Carme Ribas, arquitecta de la renovació en curs al mercat de Sant Antoni, va descriure l’estat actual d’unes obres que transformaran el segon mercat més gran de la ciutat desprès de Mercabarna i El Born. Hi conviuran els tres mercats existents (alimentari, de roba i de llibres) amb restes arqueològiques (el baluard del Portal Nou i un fragment de la Via Augusta). Sota els peus de les columnes estilitzades de Rovira i Trias, arquitecte del mercat, s’obra un altre edifici, soterrat, amb una enorme plataforma de càrrega i descàrrega, un aparcament i un espai públic que, connectat amb el de la superfície, canviarà tot aquest sector de la ciutat.

Tot aquests esforços, no obstant, no són només per protegir un patrimoni arquitectònic valuós. Josep Llobet, participant en la presentació i responsable de les renovacions dels mercats de Sants, de la Llibertat o el Central de Sabadell, afirma que “un mercat no és un edifici. És un lloc d’intercanvi i de caràcter urbà”.

La remodelació dels mercats persegueix protegir el lloc i preservar el teixit social. És per això que en casos com el de Sagrada Família, Guineueta o directament de nova construcció, com Fort Pienc l’any 2003, el mercat va acompanyat d’altres equipaments com la biblioteca o el centre cívic, per reforçar el seu caràcter socialitzador i fer ciutat. I per preservar el rol comercial, inevitablement, un supermercat i restauració: “l’objectiu és mantenir el mercat en la rutina de compra del consumidor, combinant-la amb els altres hàbits sense desaparèixer”, conclou Torrades.

03.FelipII_LauraG

Mercat de Felip II | Laura Gómez

Arquitectures discretes

05.Encants_MontseFando01

Mercat dels Encants | Montse Fando

Barcelone, la ville des marchés és el tercer volum de la col·lecció “Cartes des architectures discrètes”, de l’editora francesa Mon Cher Watson. Ciutats que s’expliquen a través d’aquestes arquitectures quotidianes, amables i gens estridents, com ja ho han fet Shanghai i els seus lilongs i els pous d’aigua de Shekhawati (Índia).

La col·lecció imposa que no hi hagi fotografies i per això, Laura Gómez i Joan Vitòria, d’El Globus Vermell, han recopilat més de 164 aquarel·les, dibuixos i gravats dels mercats realitzats en sessions obertes al públic, dels que n’apareixen 55.

Els textos, clars, sintètics i coherents, donen resposta a turistes en el bon sentit de la paraula, que volen aprendre i cuidar el que visiten, així com a locals que redescobreixen la ciutat on viuen. Que de les tres llengües cap sigui la catalana és, potser, un dels pocs defectes —i al Globus en són conscients— d’aquesta, no obstant, petita gran obra d’orfebreria editorial: un llibret petit i en forma d’acordió que entra directe en els imprescindibles per conèixer Barcelona.

Aprofundir en les entranyes d’una ciutat, en el seu ventre zolanià, en els llocs que doten de vitalitat i personalitat una aglomeració de formigó i persones, no es pot fer a través de les arquitectures icòniques o dels singularismes. Barcelona s’aixeca cada dia al so de les persianes que s’enfilen. I no només al centre, on resisteixen a l’urbanofàgia del turisme global, sinó a quinze minuts com a màxim de cada casa, tal i com havia receptat Cerdà fa més d’un segle. L’anacronisme reformat esdevé senyal de modernitat i qualitat de vida. Si Zola aixequés el cap…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s