La cultura de bar

Si amb el vídeo dels artistes fent la cella per Zapatero crèiem que ja ho havíem vist tot, anàvem ben errats. L’última setmana de campanya electoral, Josep Maria Pou, Nacho Vidal o Teresa Gimpera, i així fins a trenta artistes i “rostres populars”, han sortit a defensar el que creuen que és una costum en perill d’extinció. Com Tita Cervera encadenada a un arbre, han apadrinat una terrassa amb un cafè amb llet i un croissant.

coloms

Rostres populars barcelonins en defensa de les terrasses de la ciutat. | Pere Nadal

Quan estudiava, destinava part dels meus matins lliures a prendre el sol en alguna terrassa de Gràcia. Em semblava un gran plaer. Com Diògenes de Sínop, mirava al meu voltant i només veia l’anar i tornar de transportistes, comercials i oficinistes i em preguntava perquè malgastaven la vida en assumptes tan mundans… La realitat s’imposa i només tinc matins lliures quan no tinc feina (llavors no tinc diners). Com la majoria de mortals, cerco una taula lliure alguns festius i caps de setmana. Veig les finestres il·luminades i sento condescendència pel veïnat que sofreix cada nit el panorama.

Per aquesta raó s’ha fet una normativa. Perquè el veïnat està fart de no passar tres per una vorera, de xocar carrets de compra amb bastons i criatures i de dormir amb la finestra tancada a l’estiu. Aquesta ordenança arriba tard i malament: la va aprovar el consistori de Trias després d’anys de malestar veïnal i l’actual regidora d’urbanisme, Janet Sanz, la va declarar com a “nyap” i d’obligada remodelació tan bon punt va rebre el càrrec.

Però el Gremi de Restauradors protesta ara, no abans d’aprovar-se l’ordenança (ningú va parlar amb ells llavors?) i auguren la pèrdua de fins a 15.000 llocs de feina si s’aplica (és bo saber que el gremi es preocupa per les condicions laborals del sector). Els “rostres populars”, per la seua banda, defensen una tradició en perill. Amb aquests arguments i amb llurs defensors la cosa agafa un tuf a taurí que què voleu que us digui. Per sort ens estalvien l’argument estètic. Taules metàl·liques Damm, para-sols i tanques sense ordre ni concert no els ho autoritzen.

Després de Nació Rotonda, avancem cap a “Terracelona”, com explica Juli Capella en aquest article. A Barcelona hi ha unes 5.000 terrasses, el doble que el 2010. Moltes amb calefacció, cadires amples i taules gegantines. Igual que a París, on comparteixes manta amb el veí si fa falta i a taula hi cap ben poca cosa… Llàstima que no hi hagi dades de superfície, però a tothom li ve al cap voreres i places aniquilades per les terrasses. Estic parlant de la Plaça Reial (a Madrid i a Barcelona), el carrer Blai del Poble Sec o el Moll de la Fusta de la Barceloneta. El col·lectiu Fem Plaça sap perfectament del que parlo. En alguns altres espais, com la Rambla del Poblenou, les places de Gràcia o de Ciutat Vella, els bancs públics i el joc lliure dels infants ―el que no els tanca com si fossin ovelles―, encara planten batalla.

Que les terrasses són quelcom mediterrani? Sí, com les cobertes planes dels habitatges, els terrats, la majoria d’ells tancats o infrautilitzats. I també és ―era, millor dit― molt mediterrani treure la cadira al portal les nits d’estiu. El soroll del trànsit i les voreres plenes de motos no conviden. Clar i català, les terrasses viuen del fet que ens agrada l’aire lliure, el paisatge urbà i la companyia. La canya i el refresc de fàbrica són un peatge que hem de pagar perquè algú ha decidit que així sigui. No es posen 1.700 cadires “amb consumició” i només 8 de públiques a La Plaça Reial per casualitat. Els bancs públics i les fonts d’aigua han estat deliberadament exterminats.

Vol dir això que ens hem de carregar les terrasses dels bars? Vol dir que hem de reduir-ne el nombre i la superfície per garantir que l’espai públic continuï sent lliure, versàtil i integrador (i avançar vers la uniformitat estètica i de qualitat, si us plau). El dret de seure i beure i el dret de fer diners no existeixen. És obligació de l’autoritat pública vetllar per l’interès general, el descans i el joc, especialment dels que hi viuen i dels que tenen menys possibilitats de fer-ho. I si no hi cap una terrassa o una taula, no s’hi posa.

Tot i que l’urbanisme és fet cultural, no ens hem d’allunyar del propòsit d’aquest article: la participació d’artistes i intel·lectuals en l’apadrinament de terrasses. Campanyes amb artistes i “rostres populars” (i tu què ets? Jo, rostre popular) n’hi ha hagut sempre. El que fa noble una causa no és qui li dóna suport, sinó els fins d’ella mateixa. Hi ha hagut molt cinisme en urbanisme, però preocupa que n’hi hagi també en el sector cultural. Una cosa és fer de Diògenes els dimecres al matí i l’altra creure-s’ho. La popularitat implica la responsabilitat del poder d’influència i això vol dir moure el cul (o no asseure’l, si més no) per alguna cosa més que per salvar la cadira i la taula d’una terrassa de bar.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s