La lliçó humanista d’Alvar Aalto (i II)

Continuació de La lliçó humanista d'Alvar Aalto (I).

El cap i el cos

Raó i sensació, cap i cos, però no separats, sinó en harmonia orgànica. Alvar Aalto entenia que, com qualsevol ésser viu, les diferents parts de l’ésser constitueixen un sol organisme. Segons Andrés Duany en “Principios arquitectónicos de la obra de Alvar Aalto”, els seus edificis són sintàcticament clars i unitaris, però però els estructura com un cometa, amb un cap i un cos. El seu estudi de Muuratsalo (1953), tractat a l’exposició, n’és un bon exemple.

Aquest significat orgànic dels edificis és profundament eròtic. Per a Aalto, el cos i la natura, és un conjunt de lleis complexes i contradictòries (dia i nit, salut i malaltia, plaer i dolor). A vegades fan la guitza, però que són el significat propi de la vida i ens devem a elles. Observar, tocar, abraçar la natura enlloc d’intentar-la dominar, com els col·legues positivistes, el feia diferent.

Aquesta erotització de la natura es traduïa en una imitació estètica. Mentre els seus companys continentals ensenyaven el formigó i els pilars, Aalto embolcallava l’estructura sota una pell viva i singular, feta de maons o lloses desiguals. Per ell, pilars i bigues són com ossos d’un cos intuïts sota la pell. S’assenyalen, però no cal evidenciar-los.

Per últim, aquesta perspectiva orgànica té en compte tant l’interior com l’entorn immediat dels edificis. Aalto dissenyava la decoració i el mobiliari com una part més del projecte en el que treballava. I així com els edificis de Le Corbusier o Mies van der Rohe semblen extraterrestres caiguts del cel (observeu el Pavelló Alemany al sortir de l’exposició), els edificis d’Aalto emanen del terra com els boscos de coníferes.

a la Casa Louis Carré (1963), Bazoches-sur-Guyonne, a França, s'observa la integració en el paisatge, així com l'estructura cap i cua, i l'amfiteatre. | Armin Linke, 2014. Cortesía de la Galleria Pescamara, Pescara

A la Casa Louis Carré (1963), Bazoches-sur-Guyonne, a França, s’observa la integració en el paisatge, així com l’estructura cap i cua, i l’amfiteatre. | Armin Linke, 2014. Cortesía de la Galleria Pescamara, Pescara

L’arquitecte silenciós

Alvar Aalto deia que el paper només servia per dibuixar. No li agradava escriure ni teoritzar i no va voler crear escola. L’any 1951 visità Catalunya i Espanya, camí del Marroc. Es deixà guiar pels seus amfitrions, per desgrat seu. Sortí horroritzat d’una cursa de braus a la Monumental i es girà d’esquena a la Sagrada Família. Quan el van deixar sol, es va comprar unes castanyoles caríssimes a la Rambla només escoltant el so que feia la fusta… No va voler entrar a l’Escorial sota cap concepte, fins i tot després d’hores de viatge. Li interessaven més els poblets aragonesos durant les parades del tren.

Més enllà de les anècdotes, la visita fou un al·licient més per la creació del Grup R a Barcelona i la redacció del Manifiesto de la Alhambra, a Madrid. El franquisme asfixiava la renovació arquitectònica. Però això a Aalto li era igual. Ell no havia vingut aquí per inspirar res ni ningú, sinó per inspirar-se ell. Aquesta reivindicació de la no-teoria, que alguns han identificat com pre-postmoderna, ens ensenya una valuosa lliçó humanista: que la natura ens dóna raons de sobres per humilment estimar-la.

Article complet al Núvol, el digital de cultura.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s