La lliçó humanista d’Alvar Aalto (I)

No ho sé”. Aquesta era la resposta d’Alvar Aalto quan li preguntaren quina era la dimensió transcendent de l’arquitectura. Com Wittgenstein, Aalto creia en l’obligació de callar quan la pregunta superava els límits del llenguatge. Ens endinsem en la silenciosa harmonia de l’arquitecte finés més important del segle XX, protagonista d’una exposició retrospectiva al Caixafòrum de Barcelona (llegiu-ne la ressenya de l’Anna Punsoda).

En el Palau de Finlandia (1971), a Helsinki, s'observa també l'estructura en forma de ciutadella, la pell desigual i cert aire de ruïna en les línies. | Aleix Porta

En el Palau de Finlandia (1971), a Helsinki, s’observa també l’estructura en forma de ciutadella, la pell desigual i cert aire de ruïna en les línies. | Aleix Porta

Un finés molt mediterrani

Tot i l’harmonia dels edificis d’Aalto, en ells sempre s’hi evidencien diferents tensions. Una d’elles és la doble inspiració mediterrània i escandinava, com recull Stuart Wrede en el seu text “Arqueologia de Aalto”. En un viatge que feu l’any 1924 a Grècia i Itàlia quedà captivat per la bellesa melancòlica de les ruïnes clàssiques. L’atreia la combinació d’erosió i exuberància del teatre grec mig ensorrat en el paisatge. D’Itàlia s’enamorà de les ciutadelles que coronen turons i de les places públiques, dues perspectives impossibles a Finlàndia, molt més plana i de poblacions més rurals i difuses.

Però la tradició constructiva finesa, en especial la de la regió russofinesa de Carelia, va ser una altra de les fonts d’inspiració. Va estudiar els materials constructius tradicionals finesos (la fusta, la ceràmica) i n’explorà les possibilitats tant en els seus edificis com en objectes. Creà Artek, una revolució en el món del disseny domèstic i del que n’hi ha una bona mostra a l’exposició. Una de les seves fites va ser doblegar la fusta a partir de contraxapats, donant-li múltiples possibilitats: el Tamboret 60 (vegeu-lo a Ikea) o el sostre curvilini de la biblioteca de Viipuri en són exemples.

Aquestes idees el teatre, la ruïna, la ciutadella, l’artesania són el corpus del seu vocabulari arquitectònic i Aalto les plasma en l’Ajuntament Säynätsalo (1952), una de les seves obres més representatives. Es tracta d’una ciutadella d’equipaments municipals dalt d’un turonet artificial, amb la seva plaça concèntrica i una torre. Té dos accessos: una escalinata noble de granit i per un petit amfiteatre amb herba. La façana té volums desiguals per donar-li caràcter urbà i està coberta de maons intencionadament “defectuosos” per significar el treball artesà en la construcció i jugar amb la llum. Conté oficines municipals, saló de plens, cinc botigues, dos petits habitatges i la biblioteca. Com es diu en el capítol de la sèrie Arquitectures dedicat a l’edifici, es tracta d’un monument a la ciutat (grega, italiana) enmig de les coníferes de Finlàndia.

La racionalitat intuïtiva

Alvar Aalto és un vers lliure del moviment modernista, encapçalat per Le Corbusier. Aquest moviment se centrava en planificar racionalment la vida de l’individu. Segons l’anàlisi de Kirmo Mikkola en “De lo tecnológico a lo humano”, Aalto també volia millorar les condicions de vida, però sense deshumanitzar-la. Els humans som creativitat i emoció, experimentació alegre del nostre entorn. Som pragmàtics però vitalistes. És per això que els seus edificis i dissenys són funcionals, útils i eficients, però també són un plaer pels sentits i no s’obliden de les dimensions psicològiques dels usuaris. La biblioteca de Viipuri (1939), l’actual ciutat russa de Viborg, s’il·lumina amb claraboies per evitar la llum directa. La secció infantil està distanciada, que no segregada, de la dels adults i està oberta al parc: perquè la cultura ha d’estar dins la natura, especialment en la infància.

En els esbossos per la biblioteca de Viipuri es pot veure la voluntat d'Aalto per aconseguir una il·luminació natural per la lectura, sense focus molestos. Ho aconseguí amb les claraboies. | Aleix Porta

En els esbossos per la biblioteca de Viipuri es pot veure la voluntat d’Aalto per aconseguir una il·luminació natural per la lectura, sense focus molestos. Ho aconseguí amb les claraboies. | Aleix Porta

 No li interessava l’ideal positivista d’ésser humà (home, blanc, jove, fort i racional). Ell construïa pels seus little men, persones corrents, intuïtives, amb necessitats concretes però variables al llarg de la vida. En el sanatori de Paimio (1932), dissenya espais pels malalts, no per gestors de d’hospital. Substitueix els enormes dormitoris per habitacions de dos, amb mobiliari tubular i algun amb rodes per facilitar neteja i trasllat. La llum és indirecta perquè no faci mal des del llit i les piques són inclinades per no fer soroll a la nit. Qui té habitació en els pisos superiors té vistes, i qui la té en els inferiors, el bosc li entra per la finestra. Hi ha espais de repòs i sales de trobada i conversa per respectar les dimensions individual i col·lectiva, etcètera.

La intuïció, més que la raó, era l’eina per crear. Dibuixava i experimentava segons el mètode d’escriptura automàtica de Max Ernst: deixant brotar el subconscient. La seva és una forma no geomètrica, curvilínia, com el pensament humà.

Article originalment publicat al Núvol, el digital de cultura.

One thought on “La lliçó humanista d’Alvar Aalto (I)

  1. Retroenllaç: La lliçó humanista d’Alvar Aalto (i II) | ciudad®egistrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s