Ciutats possibles, la qüestió eterna

control social

Mostra de control social al barri de Roquetes de Barcelona | Aleix Porta

Sota el títol de “La ciutat possible” el CCCB va aplegar aquesta setmana dues sessions sobre els reptes de l’urbanisme actual. Figures d’enorme trajectòria com el sociòleg Richard Sennett, l’urbanista Diane Davis o l’antropòloga Teresa Caldeira van desgranar anàlisis i recomanacions per unes ciutats que sempre semblen pitjors del que realment són. El debat acompanya l’exposició Pis Pilot en el mateix centre.

En la primera de les sessions, celebrada dijous, l’autor de nombrosos llibres de temàtica urbana Richard Sennett i el politòleg Ira Katznelson van contraposar llurs estratègies per assolir una ciutat digna. És d’agrair que en aquest tipus de debats els ponents reconeguin amb tota franquesa que estan molt lluny un de l’altre. Sennett va reclamar pragmatisme, llibertat i certa dosis de caos (compresa com diversitat de persones i accions) en la concepció de les ciutats, idees que ja ressaltava en el seu sempre poc llegit The fall of the Public Man. Katznelson va situar la ciutat decent en el nus de dues cordes en tensió: entre la connectivitat i l’aïllament de l’individu i la intolerància i la “toleració” ―una distinció, difícil de traduir, que el politòleg feia entre tolerance i toleration. Katznelson defensava una convivència que, parafrasejant Rawls i Locke, no se sortís del que és “raonable”, una ciutat de consensos democràtics per sobre de la línia de flotació de la dignitat.

En el temps de debat, ambdós autors van relacionar dignitat urbana i llibertat. Sennett va criticar que aquesta ètica de la dignitat de Katznelson se situés en l’àmbit de la comunicació i la política i no en el de la materialitat de la vida, de les cases i del carrer. Sennett va explicar el seu desacord amb la idea de control social de Jacobs, que defensava els ulls del veïnatge sobre l’espai públic. Segons Sennett, aquesta vigilància pot esdevenir opressiva en moltes situacions (un negre en un barri de blancs) i que és millor una ciutat de grans espais oberts amb estranys relacionant-se lliurement que no pas multitud de microespais on sol·litud i llibertat es confonen.

El debat de divendres va recrear el clàssic contrast de les dues costes dels Estats Units. Diane Davis, professora d’Ordenació del Territori a Harvard, va dibuixar la connexió entre els plans urbanístics de la segona meitat del segle XX a diverses ciutats llatinoamericanes amb la “violència crònica” associada a elles. São Paulo, Medellín o Caracas van ser camps d’aplicació dels principis urbanístics de la modernitat de Le Corbusier i del català Josep Lluís Sert, entre d’altres, i que han acabat sent exemples del que no s’ha de fer en urbanisme. Malgrat que algunes ciutats cubanes també van aplicar aquest tipus d’urbanisme, no presenten els índexs de violència que es repeteixen en les grans urbs des de Mèxic al Con Sud. Sorprenentment, per la urbanista, el capitalisme salvatge no és una variable destacable, com si ho és per a Sennett.

La postura alternativa va venir de la brasilenya Tereisa Caldeira, professora a la californiana universitat de Berkeley i estudiosa dels conflictes de les perifèries de São Paulo i Rio de Janeiro. Segons Caldeira, els i les habitants de les faveles no són simples exclosos de la ciutat formal i ordenada, sinó agents actius en la creació de ciutat. La seva actuació i organització ha contribuït a la legislació de l’Estatut de la Ciutat (instrument legal que no existeix a les nostres latituds) i la presència d’articles referents a la qualitat de les ciutats a la Constitució del Brasil. Una manera de crear ciutat sense tenir carnet d’arquitecte urbanista i que, òbviament, no agrada als sectors tradicionals de l’urbanisme.

Com dèiem al principi, els plantejaments d’aquests debats sovint semblen molt pessimistes, deixant de banda la natural i necessària retòrica publicitària de les jornades. Ciutats possibles ―com si visquéssim en unes d’impossibles― o com aconseguir ciutats dignes ―com si en tinguéssim unes d’indignes― són paraules fortes que ens ajuden a focalitzar problemàtiques però que ens deformen la realitat: que tot i les dificultats i defectes, les ciutats són el nostre hàbitat preferit.

Tot i així, s’ha evidenciat en aquestes jornades que hi ha maneres i maneres d’entendre i construir la ciutat i que cal desemmascarar discursos ben intencionats, posar cada idea en els diferents universos ideològics i llegir la ciutat com una obra complexa i viva. L’urbanisme té les seves dinàmiques històriques però no hem d’oblidar que les ciutats són la més democràtica de les creacions humanes: perquè són col·lectives, creatives i possibilitadores de vida.

Article originalment publicat a El Núvol, el digital de cultura

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s