Les cadires serveixen per parlar

Ressenya del llibre Las sillas están donde la gente va de Misha Glouberman i Sheila Heti  i editat per Alpha Decay.

149Com hagués escrit Montaigne els seus assaigs si hagués viscut en una de les nostres ciutats? Una possible resposta pot ser Las sillas están donde la gente va, un recull de petits assaigs dictats pel professor d’improvització Misha Glouberman i escrits per Sheila Heti, creadors d’experiments culturals en el seu Toronto natal. Un llibre que explica com viure, treballar i jugar a la ciutat (resa el subtítol) o, com diuen els mateixos autors, un llibre d’autoajuda per aquells que no necessiten ajuda.

La ciutat és un dels temes centrals d’alguns dels capítols, en especial del que explica el procés i les reflexions de l’organització veïnal en oposició als canvis urbans en el seu barri. Però la ciutat també apareix de manera molt més lateral, com quan parla d’aspectes de l’estil de vida que portem, eminentment urbà: la relació amb els desconeguts en un curs, les festes, la vida en un campus. L’assaig que dóna nom al volum, el de la disposició de les cadires en un espectacle teatral, és una crítica aparentment superficial d’un acte quotidià però és un exemple de microgeografia pura extensible a tants altres espais que vivim cada dia. L’habitant de la ciutat contemporànea trobarà temes propers i reflexions estimulants, que és bàsicament el que ens ofereix una ciutat: coses noves i coses velles presentades com si no les haguéssim vistes mai.

Però l’estil també fa d’aquest petit volum un llibre que transpira caràcter de ciutat. Recorda els assaigs de Montaigne, sí, però també marca grans diferències amb ell: és un exercici de filosofia pragmàtica, però que neix de l’experiència directa i pràcticament dins d’ella o millor dit en ella (inside). No hi ha cap signe de l’aïllament del filòsof francès. És també marcadament fragmentari com ho és Berlín Alexanderplatz: les reflexions provenen d’inputs aleatoris, segueixen cursos imprevistos, tenen connexions subterrànies entre elles i en alguns casos no tenen una estructura tradicional, sinó que responen a certa lògica del collage i l’agregació de formes i narratives. Si en la ciutat res és complet, tancat i unitari, tampoc ho seran ni les percepcions ni les reflexions que en ella s’hi tinguin. La ciutat es viu improvitzadament, com els cursos que imparteix Glouberman.

És un llibre urbà per ser llegit a la ciutat: els seus textos són l’equivalent a una conversa de dues persones entre unes poques parades de bus o metro quan tornen d’un curs que fan plegades. Segurament, les millors converses filosòfiques que podem tenir es donen tot passejant o prenent un cafè amb una bona amistat. Transformar aquests fugaços moments filosòfics, tan suggerents com volàtils, tan atraients com innecessàris, és el gran mèrit d’aquest manual d’autoajuda pels qui no necessiten ajuda.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s