El paisatge comú, entre l’ideal i la pràctica

DSC_0694

Façana d’un taller de bicicletes clausurat a la Via Júlia

El bé comú és l’única paraula del debat polític actual que no prové del pensament neoliberal i com a tal, té tots els factors en contra per prosperar. Amb aquesta idea obria el jurista Ugo Mattei la Jornada del Paisatge com a bé comú, organitzada per l’Orbservatori del Paisatge i celebrada a l’Ateneu Popular de Nou Barris.

El marc jurídic en el que ens movem, hereu de la modernitat, es divideix entre el Dret Privat i el Dret Públic, que gestionen els conflictes sobre la propietat privada i l’Estat, respectivament. Ambdós no deixen de ser l’extensió de l’ideal de domini de l’humà occidental sobre l’espai: repartir-se el món perquè ens pertany. El bé comú s’escapa a aquest marc. “És utòpic, no és possible en el nostre món”.

La filòsofa Marina Garcés va continuar en el punt en què ho havia deixat Mattei. L’utopia del món en comú no és un món ideal com les fàbules filosòfiques de la modernitat sinó una dimensió de la nostra existència de la que ens n’hem oblidat. El món en comú és destituient dels poders que privatitzen la vida (el residir, el relacionar-se, el gaudir), és restituient perquè ens torna a posar en connexió amb les coses que ens envolten (les persones, la natura, el planeta) i és constituient perquè s’enfoca vers el nosaltres (és la raó de la política). El paisatge és catalitzador del món en comú i Barcelona n’és un exemple: la transformació en un producte paisatgístic i la ressistència en la creació d’espais de vida és el David contra Goliat dels últims vint anys.

La protesta s’ha d’enfocar vers la constitució de noves geografies des de baix, des de la quotidinaneïtat, que creeïn noves realitats que allunyin les geografies del poder fins a fer-les innecessàries. La ideologia del bé comú s’expandeix per contagi, no pas per per proselitisme, i el paisatge és el camp de batalla on aquest contagi es visualitza en relacions significatives d’elements (edificis, persones, activitats, usos) en convivència.

Algunes mostres d’aquestes relacions significatives d’elements en un paisatge les va explicar David Bravo, arquitecte i coordinador del premi Public Space del CCCB. Els tres passos que descrivia Garcés al matí es visualitzaven en projectes com el de la projecció de paisatges en una estació de trens de Malmö, a Suècia, o l’exposició de fotografies de veïns en un barri de Folkestone, al Regne Unit. Les accions trencaven la lògica de l’espai en què es trobaven, connectaven les persones entre elles i amb l’entorn i, almenys tímidament, servien d’espurna per nous plantejaments comunitaris.

DSC_0693

Grafit en un solar de Roquetes

Finalment, Noubarris es va fer present en l’última sessió de la jornada, dedicada als exemples de creació de paisatges col·lectius al districte. Els interrogants metodològics que havien anat sorgint en els diferents debats posteriors a les ponències van tenir resposta en les presentacions dels diferents espais de vida.

La creació de la Plaça Trobada va suposar una actitud de desobediència vers el poder però també un esforç de fer pedagogia i d’explicar-se el que va aglutinar veïns i veïnes. Can Masdéu i l’Ateneu Popular van obrir-se al barri i a la ciutat de seguida que van crear-se i varen fer xarxa. Els Horts de Porta van nèixer per respondre necessitats col·lectives. El centre cívic de La Prosperitat és punt de trobada del barri. La creació d’hàbits de convivència i quotidianeïtat, segons el representant de Can Masdéu, és el que acaba fent d’aquell element del paisatge en comú un element necessari i indispensable pel conjunt.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s