La ciutat de les dones

Poden ser masclistes les ciutats? La pregunta hauria de ser si poden ser feministes. L’arquitectura i l’urbanisme, disciplines en mans dels homes encara avui, són una mostra de com el patriarcat s’immisceix en tots els àmbits de la vida. Les dones i les seves necessitats han hagut d’adaptar-se i de subvertir uns carrers i unes places que no han estat dissenyats pensant en elles.

Aquest article és un petit recull de diversos plantejaments femenins per canviar les nostres ciutats.

Margaret Michaelis: Sense Títol. 1934. National Gallery of Australia

Una mirada: Margaret Michaelis, fotògrafa avantguardista. Nascuda a Àustria en una família jueva, obrí un dels primers, sinó el primer, estudi de fotografia a Barcelona conduït per una dona. Vingué el 1933 fugint de la persecució nazi. Va entrar en contacte amb Josep Lluís Sert i els arquitectes del GATPAC i va treballar com a fotògrafa d’arquitectura per la revista AC. per qui va per qui realitzà fotografia arquitectònica. Realitzà un important fotoreportatge del Barri Xino, així com molts treballs de per diverses publicacions durant la Guerra Civil. El 1937 s’exilià a Austràlia on va intentar continuar la seva carrera fins que una pèrdua de vista significativa la va apartar de la professió. 

Muerte y vida en las grandes ciudadesUna crítica: Vida y muerte de las grandes ciudades de Jane Jacobs. Un llibre que marca un abans i un després de la teoria de les ciutats. Sense ser pretesament feminista, confrontava, l’any 1961, la visió dominant sobre la ciutat, més racionalista i funcionalista, amb una altra de quotidiana i de petita escala. Jacobs afirmava que era millor un entorn laberíntic amb gent diferent fent moltes coses diferents que un espai obert, monofuncional i ràpid de ser transcorregut amb vehicle. D’haver llegit Jacobs potser ens haguéssim estalviat les ciutats dormitoris o el tambor de la plaça de Les Glòries.

Espacios_publicos_generoUna recerca: o moltes. El Grup de Geografia i Gènere de la UAB liderat per la professora Maria Dolors Garcia Ramón ha analitzat el territori amb les ulleres de la Jane Jacobs posades. ¿Són còmodes els nostres carrers per les dones? Són segures les places per les noies? Són lliures els adolescents d’anar on volen? Recerques que evidencien com dones, infants, adolescents o immigrants sobreviuen a carrers, parcs i places del nostre país que no estan dissenyat per a elles. Quotidianitat, apropiació, seguretat i usos són paraules que apareixen en el recent volum Espacios públicos, género y diversidad, que recull 15 anys d’investigacions.

Dones_treballantUn activisme: Col·lectiu Punt 6. La Llei de Barris de Catalunya (aprovada el 2004 i oblidada des del 2010) introduïa en el seu punt sis actuacions per l’equitat de gènere en els barris a millorar Aquest col·lectiu de dones urbanistes van prendre, el 2005, el nom d’aquest punt per crear consciència ciutadana de gènere. En els seus tallers, proposen observar els barris, mapejar-los, compartir i proposar millores amb perspectiva de gènere. Fins i tot tenen una guia amb un clarivident títol per tothom que vulgui posar en pràctica el diagnòstic urbà amb perspectiva de gènere: Dones treballant.

Una realitat: Viena, ciutat compartida. L’any 1992 Viena obra l’Oficina Municipal de La Dona i hi posa al capdavant una urbanista. L’objectiu: fer una ciutat més pensada per les dones. El 1995 inauguraven els primers habitatges públics amb sensibilitat de gènere: espai per a cotxets, espais de joc vigilats per tothom, llum natural, pisos adaptables a diferents etapes de la vida… La inseguretat i la falta d’accessibilitat a peu eren (i són en moltes ciutats) els principals esculls de les dones en l’espai públic. Carrers, places i parcs es dissenyen sota criteris de gènere, però també un campus universitaris o un districte sencer. Desprès de 25 anys de polítiques específiques, la perspectiva de gènere és transversal en totes les actuacions del consistori.

Paolo Mazzoneli: Frau-Werk-Stadt I, primer bloc d'habitatges amb perspectiva de gènere, Viena.

Paolo Mazzoneli: Frau-Werk-Stadt I, primer bloc d’habitatges amb perspectiva de gènere, Viena.

Aquestes quatre històries, tan diferents entre elles, coincideixen en demostrar que la mirada femenina de la ciutat ha sigut i és encara un camp de batalla a guanyar. Totes elles són notables però excepcionals: es fa poca recerca en aquesta línia i per ciutats i governs, les mares, les treballadores i les jubilades no són una prioritat. Sí ho són els grans grups inversors, els grans esdeveniments econòmics i les grans infraestructures.

El feminisme denuncia que un espai públic mai és neutral i que l’urbanisme tradicional oblida o simplifica les necessitats de molts col·lectius, el de les dones principalment. De totes i de tots depèn proposar millores i exigir solucions. Un altre urbanisme és possible i necessari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s