Vivim d’esquena als boscos?

“El cucut de primavera veu que el bedoll ja creixia:
—¿Per quines raons deixares el bedoll sense tallar-lo?—
Respongué així Väinämoïnen:
―Doncs el motiu de deixar-lo és aquest i no cap altre:
perquè tu puguis cantar-hi.”
Elias Lönnron, “Kevala”, Cant II

Una cabina en una localitat boscosa, ara museu de la vida forestal a Helsinki

Una cabina en una localitat boscosa, ara museu de la vida forestal a Helsinki

Som una societat cada cop més urbana, i per urbà entenem extensions d’espai bàsicament pavimentats on el verd és ocasional i decoratiu. En els últims anys, els excessos de la contaminació i de la urbanització ha posat en valor els territoris tradicionalment antagònics, com el camp i els boscos, fagocitats pel desenvolupisme insostenible. Es vol incorporar el bosc al nostre estil de vida. Però aquesta recuperació és un retorn al bosc com a font de vida o es constreny a la preservació museística dels nostres boscatges?

Aquesta era una de les preguntes que intentava respondre el seminari “Boscos: usos, mirades, paisatges” celebrat a Viladrau el passat mes de setembre i organitzat per l’Observatori del Paisatge. Uns usos que ens obliguen a parlar de la seva explotació econòmica, unes mirades que ens parlen de la seva gestió i uns paisatges que ens fan pensar en el seu paper com a patrimoni cultural i inmaterial.

Usos: d’on no n’hi ha, no en raja

La setmana de la Fusta, que comença avui, concentra en molts punts del territori català activitats socials i empresarials que tindran aquest material com a tema. La fusta és necessaria per la vida humana encara que hagin desaparegut llenyataires, ebanistes i fusters. El procés pel qual s’ha substituït la fusta autòctona per altres materials (formigó, metalls) o per fusta importada ha propiciat la pràctica desaparició del sector fuster i l’abandonament dels boscos catalans, però no un menor consum de fusta (cel·lulosa per a paper, mobles de mala qualitat, etc.). Com tot en aquest món, el consum de fusta pot ser tòxic pel bosc si se sobrepassen els límits d’explotació, però aquest punt és modul·lable políticament sota criteris ambientals. Cal conscienciar socialment (productes de proximitat) i ambiental (consum responsable i sostenible) per potenciar econòmicament una activitat lligada al territori. Fins no fa gaire el bosc era font de riquesa i treball i el més important és que ho pot tornar a ser.

La viabilitat econòmica dels boscos inclou altres activitats a part de la fusta, com la regularització de la micologia (tradició cada cop més compartida però que la seua massificació implica greuges de gestió) i de la recol·lecció d’herbes, la caça, l’aprofitament de biomassa o la valorització dels serveis ambientals (benestar, pulmó verd, turisme, salut, etc.). La població ha d’entendre que aquests gaudis tenen costos de manteniment i que l’accés lliure no equival a gratis. Cal finançament i cal pedagogia.

Mirades: l’arbre que no deixa veure el bosc

L’abandonament d’usos del bosc però també dels camps agrícoles, que ràpidament són invaïts per matolls i boscos, són el principal problema, ja que té en el risc d’incendis la seva conseqüència més directa i dramàtica. Entre 1956 i 2013, la superfície de boscos i matolls han augmentat un 21% i un 14% respectivament, mentre que els conreus s’han reduït en un 42% i la superfície urbana ha augmentat un 330%. En efecte el nombre d’incendis s’ha doblat entre els 70 i els 90 i continua així, tot i la millora dels mecanismes d’extinció.

La majoria dels presents en el públic de la jornada (persones provinents de l’enginyeria forestal, ciències ambientals, biologia, geografia, industria fustera, la propietat dels boscos, etc.) coincideixen que la gestió ambiental ha de ser responsable i que la natura salvatge necessita d’intervencions humanes (tenim amenaces globals i no es pot deixar el bosc a la seva sort) i que un bosc és quelcom més que una suma d’arbres. És a dir, davant certes problemàtiques s’imposa la tala selectiva com a solució, i aquesta mesura xoca amb una opinió ecològicament mal compresa que diu que talar arbres és dolent i que la natura es gestiona sola. Talment allò de què l’arbre no deixa veure el bosc.

La no acció és una acció i tota acció té un impacte. Encara que mantignuem un bosc sense acció humana interna, moltes i variades són les amenaces que el rodegen (el canvi climàtic, les sequeres, l’augment d’activitats de risc en els perímetres, com urbanitzacions, cablejats, vies de comunicació o incivisme). Els escenaris futurs són molt difícils de predir, afirma Lluís Brotons del CREAF. Algú es podia imaginar Catalunya avui el 1900? Podem encertar l’escenari pel 2100? I el 2050?). Davant d’això, l’estudi del paisatge és clau perquè és multidisciplinar i perquè ens explica solucions antigues a problemes anteriors similars.

celebració folklòrica finlandesa, un quivalent de Sant Joan, però de caràcter molt més boscós

celebració folklòrica finlandesa, un quivalent de Sant Joan, però de caràcter molt més boscós

Paisatges: la fotografia moguda

La tercera pota de la gestió és social i és cultural, per tant paisatgística. Els boscos tenen un paper molt destacat en les societats quan aquestes estan anclades econòmicament al territori. Moltes són les experiències espirituals, religioses i estètiques amb els boscos, com va repassar Josep Maria Mallarach. Cal un impuls per continuar-les. No obstant, la nostra, com a societat postindustralitzada i urbana demogràficament i cultural, presenta elements paisatgístics canviables sovint accelerats. Perquè tot i que parlem de boscos i de natura, no podem obviar que la interrelació amb els humans ha estat, és i serà continua: el bosc verge no existeix. Veiem-ho amb uns exemples:

D’una banda, el bosc com a font de lleure i turisme és un valor a l’alça, si bé no exempt de friccions quan els costos d’aquestes activitats van a càrrec dels propietaris. Parlem de la micologia o l’excursionisme massiu, els quals comporten costos importants al territori, als silvicultors, als agricultors i a la població local, que no gaudeixen de cap reconeixement. D’una altra banda, un context cada cop més amenaçant a nivell global que escanya els boscos a nivell ecològic sense respostes administratives i col·lectives integrals i imaginatives. Un cas molt clar és el del bosc de ribera, amenaçat per la pressió urbana, infraestructural i ecològica, sense una resposta que en garanteixi el valor de connector, d’element paisatgístic i social.

La legislació paisatgística, que hauria de modul·lar necessitats ambientals, econòmiques i socials, es troba encara poc desenvolupada, tot i que ja s’han fet els primers passos: existeix la Llei del Paisatge i existeixen els Catàlegs del Paisatge, una formidable eina per elaborar Cartes i normatives territorials i locals en l’àmbit dels boscos.

A les jornades es posà de manifest que la preservació és la postura més compartida en relació als boscos en la nostra societat. Som un paísque estima la forest i els valora, però els cuida poc. És una realitat que els agents acostumen a tenir opinions contraposades en la metodologia i les accions ―no hi ha veritats científiques i cal imaginació―i es queixen de problemes de comunicació entre ells. Com s’ha dit, falta finançament i falta pedagogia. Aquesta última és indispensable per tenir una societat coneixedora dels valors que els boscos tenen i aporten a la cultura. Integrar els boscos en el paisatge mental de tots i totes revertirà en una societat que a més de cuidar-los, els utilitzarài se’ls farà seus, volent-los preservar a les generacions futures com a herència i patrimoni.

One thought on “Vivim d’esquena als boscos?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s