Sociofobia: el moviment es demostra caminant

César Rendueles: Sociofobia. Capitán Swing, 2013.portada del llibre

L’assaig de Rendueles, tot i que bastant sociològic, té interpel·lacions urbanes constants que no es poden obviar. Per començar, dues qüestions que, en l’època del capitalisme global i a causa d’ell, estan determinant els reptes urbanístics del segle XXI: una, l’ordenació i la millora de les condicions de vida de milers de milions de persones (1/3 de la població urbana mundial, és a dir, uns 1.700M de persones) que viuen en zones urbanes hiperdegradades, les barriades; una altra, el buidatge de la vida de l’espai públic, o com li diu l’autor d’aquest assaig tan provocatiu com consolador alhora, la sociofobia.

No sembla del tot exacte que la postmodernitat ens hagi abocat a l’era de l’individualisme. Cada cop més, milers de persones tendeixen a la homogeneització d’hàbits de comsum (vestir, menjar, viure). Som gelosos de la nostra llibertat individual en termes col·lectius (la família, la solidaritat, el compromís…) però seguim patrons de consum sense qüestionar-los en cap moment (tenir pàgina de Facebook, viure al barri de moda o col·leccionar viatges realitzats). La nostra identitat gira al voltant d’uns patrons de consum però aquests patrons són líquids i canvien a tota velocitat. Sense vincles estables amb l’entorn ens costa molt mantenir una coherència vital. No som individualistes, sinó que estem profundament sols, confosos i, com diria Sennett, busquem dins nostre la solució a tots els problemes… perquè tenim por de mostrar els nostres defectes en societat. Som sociofòbics.

Si el capitalisme ha desgastat la sociabilitat, ho dissimula mutiplicant les relacions. Les Tecnologies d’Informació i Comunicació (les arxifamoses TIC) i les xarxes socials han inundat la nostra quotidianeïtat urbana en només 15 anys, la qual cosa els dóna un pes conceptual molt important. Es parla del poder emancipador d’aquestes xarxes, del seu caràcter revolucionari i del seu paper en les revolucions presents (15M, Primavera Àrab). Rendueles denuncia el ciberfetitxisme que redueix tota tecnologia emancipadora a les TIC, com si la investigació biomèdica o la tecnologia d’infraestructures no fossin iguals o més importants.

Encara que hi hagi hagut moments d’eclosió política a les xarxes (quasi sempre amplificadores dels successos de la vida analògica, però mai causants), les mobilitzacions polítiques continuen sent expressions corporals en l’espai públic urbà. Encara més, la cooperació a Internet depèn de l’altruisme i la motivació, ambdós psicològicament força puntuals. Per a iniciatives més elaborades i llargues com ara la transformació de les institucions col·lectives la cooperació tradicional continua sent la base. En paraules de l’autor, Internet és una eina formidable no per treure la gent al carrer, sinó per la gent que ja hi és.

Plaça Catalunya

Assemblea a plaça Catalunya de Barcelona durant el 15M de 2011

Així les coses, cal canviar l’ordre dels factors per tal d’alterar els resultats. El 15M, provoca l’autor, s’ha produït a pesar d’Internet, no gràcies a ell. Aquesta recuperació de l’espai urbà ens ensenya dues coses, a saber: que tothom necessita d’altres per sobreviure, que la codependència regeix la nostra quotidianeïtat encara que ens costi reconeixer-nos com dependents i fràgils; i que fer coses junts és millor que fer-les tots a la vegada, cadascú pel seu compte. Per codependre i per compartir calen espais i cossos i això és reconèixer que la ciutat, tan sociofòbica com ciberfetitxista com és ara, és l’instrument per aquests propòsits.

Algunes de les utopies tradicionals, les alternatives al capitalisme, projecten una societat cooperativa, solidària i amb el compromís com a norma bàsica de la vida comunitària. Però, com aquell company de Durruti, ens costa visualitzar un líder amb davantal preparant el sopar de la seua filla, com feia el revolucionari anarquista. El comunitarisme, conclou Rendueles, es basa en la codependència, l’afecte i la cura entre uns i altres. De fet, el capitalisme es fa fonedís en la cura d’una persona necessitada com en una xarxa d’ajuda mútua (la PAH, els bancs del temps…). Tornar a percebre la ciutat com l’espai de trobada del cara a cara i és l’aportació necessària des del nostre àmbit.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s