Que privatitzin els bancs!

Arturo San Agustín escrivia aquest dissabte 9 de novembre a La Vanguardia una crònica sobre els bancs públics, aquells objectes que poblen els nostres carrers. Favorable de la crònica, el periodista enumera els perfils de persones que al llarg del dia van ocupant els bancs de la Rambla de Catalunya. El tema dóna peu al retrat simpàtic i còmplice del lector que desitja una aturada costumista en la lectura del diari. Però San Agustín, en aquest primer article al rotatiu barcelonès, va carregat.

Comença amb una diatriba gratuïta contra els ciclistes, autèntics governants de la ciutat convertida en velòdrom segons el periodista, i segueix, ara si, pels retratats en els bancs públics: borratxos, pobres de solemnitat (però dels de debò, no dels estafadors), obrers devorapans (abans també borratxos), adolescents bruts, romanesos escuracontenedors, executives a règim, jubilats senils acompanyats per cuidadores egoistes, turistes esgotats i búlgars acordionistes, cosins dels romanesos. Per tal magne retrat l’autor realitza un exercici d’arqueologia i, com tothom sap, l’arqueologia no deixa de ser la troballa de la merda. Ell busca pistes i troba els culpables: Un carro de supermercat amb bosses a dins i un pot de Don Simon? Un sensesostre! Una llauna de refresc i peles de pipes? Adolescents segur! Restes de menjar? Turistes que de cansats deixen caure el contingut de l’entrepà (Sic). Els inmigrants de l’est d’Europa se situen directament a les escombraries. Potser San Agustín pretenia fer gràcia, però no en fa gens a no ser que l’ofensa sigui humor.

L’article és un clar exemple de perspectiva WASP, acrònim de White Anglo-Saxon Protestant (Blanc Anglo-Saxó Protestant en anglès) homologable a HBACM (Home Blanc Adult de Classe Mitja) ja que per San Agustín els pobladors dels bancs es divideixen en indesitjables -borratxos, pobres, adolescents, inmigrants en general… i ciclistes si poguessin pujar amb la bici a dalt del banc-, entranyables a una certa distància -obrers, turistes, jubilats i executives que cuiden la línia- i desitjables -endevinin qui. Encara més, les dones s’enduen la pitjor part. Així, els sense sostres homes dormen als bancs, però les dones els ocupen amb mil objectes, les dones que treballen dinen espirals de pasta en tuppers mentre els homes, qui lo sá?

La crònica de San Agustín és una barroera imitació d’escriptors urbans del segle passat com Benjamin, Pla o Roth -ressenyat en aquest blog-, per mencionar-ne alguns de prou coneguts. Eren escriptors curiosos, de ploma humil, tal vegada cínics i més o menys simpàtics, però no entraven en el judici de la condició moral dels retratats. En els cronistes clàssics hi havia molt de flaneur però també molt d’aventurer de la urbs, molta conversa amb el desconegut i voluntat d’ampliació del concepte de ciutadania. San Agustín fa tot el contrari: defuig, exclou i condemna. Tot el que no és com ell és decadència i aquest és un discurs perillós perquè defensa el pensament únic i la superioritat d’uns per apropiar-se del que és de tothom, fins i tot dels bancs públics.

sofa

“Abandó”, Xavier Porta

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s