Cosir la ciutat, teixir territoris

L’urbanisme actual té dos camps de treball que destaquen en el context actual: són la regeneració i la territorialització. La primera té com objectiu recuperar i millorar aquelles zones urbanes que presenten uns nivells de qualitat urbana insuficients a causa, sovint, de l’abandó del principal caràcter que els donava vida o simplement un envelliment de diferents elements urbans. La segona consisteix en superar l’horitzó tradicional de les polítiques urbanes i mirar des d’una altra alçada, incloïent un territori en una actuació. Això és important perquè, avui en dia, moltes de les dinàmiques urbanes engloben més d’un municipi. La mobilitat i la integració territorial han arribat per quedar-se i les actuacions s’han de pensar des d’aquesta òptica: no només els habitants del municipi seran els usuaris de les actuacions.

Tot i que semblen dues línies urbanístiques molt diferents, ambdues comparteixen les característiques de potenciació i relligament d’elements que ja existien i el vincle dels quals o s’ha degradat o no havia sigut explotat. Totes dues eines fan ciutat, més que en el sentit cronstructiu, a través del valor afegit que suposa la unió d’elements separats. A continuació es presenten tres projectes, reconeguts pel Premi d’Espai Públic del Centre de Cultura Contemporànea de Barcelona, que al nostre parer regeneren i/o territorialitzen a través d’elements d’unió i doten d’unitat els espais afectats.

 I.

Els cascs antics de les ciutats són un escenari habitual de regeneració urbana. Sovint no es vol perdre el caràcter propi de l’àrea però per fer-ho sovint no es fa res més que la renovació i unificació de paviments i mobiliari. La reforma del casc antic de Banyoles, però, presenta una novetat original: l’aigua. L’entramat de carrers de Banyoles, del segle XIX, segueix el tram dels recs creats desprès de la dessecació dels aiguamolls. El curs de l’aigua, que formava part del dia a dia de la ciutat, va ser tapat amb l’arribada dels automòbils. La recuperació dels carrers ha significat l’expulsió dels vehicles privats, la diginificació del paviment i, sobretot, la recuperació dels cursos d’aigua, que apareixen i desapareixen de la vista, es deixen sentir, donen frescor i possibiliten jocs i diversió. Però sobretot recuperen el caràcter d’aquells carrers retornant-los-hi el seu fil connector: l’aigua.

Una petita canalització d’aigua que apareix a la vista, desapareix tot seguit però continua sonant i que torna a aparèixer d’una altra manera en un altre lloc (per exemple, una font que ensenya com buida a una canalització semisoterrada) uneix d’una manera tranquila i sense estridències un centre antic que havia perdut la vitalitat al carrer. Segurament, el paviment de travertí hagués sigut suficient per dignificar i enllaçar els espais del barri, però el fil d’aigua potencia molt més aquesta unió, la fa un actiu que connecta els espais d’una manera molt més dinàmica que si només s’hagués canviat el paviment.

 II.

El segon dels fils connectors presenta una escala més gran, ja propiament territorial, i és clarament un exemple de regeneració, territorialització, tots dos o cap d’ells. La seua intervenció és sobre una infraestructura territorial de gran impacte visual i funcional, si bé no plenament urbà. Es tracta d’una línia d’alta tensió en una zona boscosa-parc a Amnéville les Thermes, ciutat de turisme de salut a la regió francesa de Lovaina. Els entorns de la línia reuneixen zones d’esbarjo, de turisme i sota del cablejat zones d’aparcament. L’element, doncs, és d’un molt baix valor urbà i paisatgístic enmig d’una zona amb molt potencial. L’actuació ha consistit en “vestir” les torres d’alta tensió amb cables i tubs d’acer de colors. El resultat són quatre torres que semblen gegantes engalanades o vestits penjats en un penjador. L’espai a sota del cablejat perd la monotonia, obté un tret propi i estètic que abans no tenia i aconsegueix transformar el veritable caràcter de l’estructura en un de molt diferent. Paisatgísticament, els vestits aconsegueixen ocultar no fer pensar en torres d’alta tensió. O no fer-ho de manera tan negativa.

Les infraestructures energètiques són elements tan necessaris com incòmodes per l’harmonia urbanística. Es podria dir que són un no-lloc. Al mateix temps, són un clar objecte territorial ja que la seua funció és el transport energètic entre regions però també són un clar objecte antipaisatgístic. En aquest cas s’ha apostat per una transformació estètica i, lluny de voler-les dissimular, objectiu impossible, se les transforma en un lloc urbà i en un referent paisatgístic per tot l’entorn territorial d’Amnéville les Thermes. De nou, s’aprofita un element lineal per actuar en una àrea que en un inici mancava d’unitat. La línia d’alta tensió disfressa una cicatriu amb un fil connector i s’integra en el paisatge de la regió d’una manera simpàtica i minimitzant l’agressivitat anterior.

 III.

El paisatge també és el protagonista de l’últim projecte escollit. En aquest cas, però, no es tracta de la inclusió d’un element urbà en el paisatge sinó més aviat el contrari: la introducció del paisatge en l’element urbà. Es tracta d’una actuació artística en una estació de ferrocarril d’Annorstäde, a Suècia, que consisteix en la projecció intermitent a les parets de les estacions d’imatges de paisatges. Les projeccions estan gravades des de trens que s’aturen en aquella estació (accessibles, doncs, des d’aquelles andanes) i es presenten en forma de finestra, com si l’estació fos un tren i atravessés els paisatges projectats a la paret. S’ha procedit a una eliminació detallada de qualsevol referent comercial i local ja que la proposta es presenta com alternativa a l’habitual publicitat (comercial o turística) de les andanes de trens i metro de qualsevol ciutat occidental.

El fil conductor aquí és la xarxa ferroviària però l’element utilitzat són els paisatges que aquesta xarxa connecta. El misteri amb el que es presenten obliga als passatgers a reflexionar sobre el que veuen, tractar d’identificar-los i jutjar-ne la qualitat estètica. Com que són paisatges reals, l’actuació juga amb el record i les evocacions, tant en la mateixa estació com en els paisatges in situquan el tren hi passa, així com el caràcter connector de la xarxa ferroviaria. El fet de “despullar-los” d’elements propagandístics ajuda a la interpretació sense prejudicis i a l’adopció sense condicionants. En altres paraules, la intervenció connecta en un sol lloc, l’estació d’Annorstäde, un bon grapat de paisatges accessibles gràcies a la xarxa ferroviària però que, per la majoria d’usuaris, quotidianament no són gaudits. La territorialització no és física o pràctica, com estem habituats a tractar-la, sinó reflexiva, conscient i estètica. La regeneració, però, es mostra per dues vies. D’una banda, la millora de l’estació, transformada en un espai d’art i territori quan podria ser un espai comercialitzat amb poc encant. De l’altra, la “neteja” digital dels paisatges suposa una millora de la percepció d’aquest. En cap cas és una manipulació, sinó una presentació crítica d’aquests paisatges que beneficien l’apropiació incondicional.

 IV.

Aquests projectes mostren com la introducció de fils connectors té un gran valor regenerador i territorialitzador. Ja sigui amb elements naturals (l’aigua, el paisatge) o amb elements artificials (infraestructures energètiques o de transport), enllaçar espais, conceptes o moments té un gran potencial en l’urbanisme ja que suposa un gran benefici sobre espais que no necessàriament estan junts o sobre superfícies grans sense necessitat de grans inversions. Tots tres projectes tenen una àrea d’influència molt considerable tenint en compte els costos econòmics. És a dir, la construcció urbanística a partir d’un fil (narratiu, constructiu, paisatgístic) és una solució per intervenir a mitjana i gran escala amb una dotació econòmica molt més petita que si es volgués transformar un o més espais. El fil connecta i enllaça de manera subtil diferents espais sense necessitat de remoure la terra que els separa.

La intervenció a partir d’un fil té el risc, com tantes altres pràctiques, de caure en la banalització. Però, igual que sempre es tria un fil d’un color d’acord amb la roba on ha d’anar cosit, la pràctica urbanística no s’ha de deslligar del lloc on ha de construir. En el cas de Banyoles es recupera un element històric desaparegut, però no el “ressucita”, ja que això seria kitsch i inútil, sinó que llegeix quina hagués sigut l’evolució d’aquell element si hagués continuat (possiblement els infants en serien els principals usuaris) i se li ha donat una forma actual. A Amnéville les Thermes, la intervenció artística té, potser, menys vinculació amb el territori, però en cap cas busca el protagonisme total en el paisatge ni vol ser cridaner, que si que faria si fos banal. És a dir, l’objectiu de vestir les torres és retornar l’atenció a un conjunt quan abans se l’enduien negativament les torres. El tercer dels projectes és potser l’exemple més clar de contrabanalització: vol lluitar contra la propaganda a les estacions i fa que aquelles andanes siguin genuïnament del territori on se situen.

L’argumentació del fil no pretén ser universal. És només un subratllat per aquelles intervencions regeneradores i territorialitzadores que no estan fent res més que cosir pedaços que calia que estiguessin entrelligats. Si prenem el cos com a metàfora de la ciutat, l’urbanisme segurament seria més sastre o modista que escultor i això significa que l’urbanista segurament realitza més la tasca de vestir la ciutat que no pas l’exercici prometeic de donar-li alè de vida.

2 thoughts on “Cosir la ciutat, teixir territoris

  1. Retroenllaç: El paisatge comú, entre l’ideal i la pràctica | ciudad®egistrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s