A quiet (but suspicious) place

Wall Street com a cortina urbana del capitalisme depredador mundial

Al documental Inside Job, del director Charles Ferguson, hi dominen dos tipus d’imatges: d’una banda, les entrevistes; de l’altra, imatges aèries filmades en HD. D’aquestes últimes, apareixen imatges d’Islàndia, la Xina, Singapur, París, Londres i algunes del Estats Units i Nova York, que deuen ocupar un 20% dels minuts que dura la pel·lícula. El documental versa sobre finances, mercats i baixades de borsa, però l’ús constant de la ciutat de Nova York esdevé el fil conductor. Per què?

El barri financer de Nova York, conegut com Downtown o Wall Street, és un dels paisatges urbans més espectaculars del món. Es tracta d’una trama urbana irregular, original dels primers anglesos i holandesos de l’illa –Wall Street segueix el mur que separava totes dues àrees–. Caigut el mur i després d’un parell de segles, s’hi van poder construir els primers gratacels del món. Es va aconseguir la desaparició de l’horitzó, la multiplicació dels punts de fuga, les diferents façanes com a fons d’escenari vertical i la sensació curiosament gens angoixant de ser al cul  d’una capsa. És més silenciós del que sembla, ja que no hi ha avingudes, mercats ni grans places. Aquest paisatge urbà va tenir una força indiscutible en l’expressionisme pictòric i cinematogràfic, així com en la literatura i la música, i encara avui produeix unes sensacions úniques que val la pena conèixer.

Els pobladors actuals de la part sud d’aquesta illa, de nom lenape, només habiten el barri en hores laborals. Evidentment, les americanes i les corbates dominen. La multiplicitat de carrerons permet moltes possibilitats de recorreguts i la gent creua en totes direccions, formant un equilibri escènic entre caòtic i premeditat, com si fossin figurants de Quiet Place de Bernstein. Caminen amb una mescla de preocupació i descrèdit, de pressió i llibertat de gestos, estirats per una força irresistible –«It’s the economy, stupid»– fins algun portal que els aspira fins als ascensors i els propulsa a les alçades. L’accés als no posseïdors de targeta identificativa està vetat. Les fotos estan prohibides, per extraordinàriament déco que sigui el hall.

Què passa darrere aquelles façanes o quan es tornen a obrir els ascensors? No se sap. Això és el que l’helicòpter d’Inside Job intenta transmetre: AIG, Merril Lynch, Goldman Sachs, la Reserva Federal de Nova York, la borsa de Wall Street i uns quants més de la més  que despietada banca d’inversió mundial tenen els seus headquarters aquí. La resta no són gaire lluny: Lehman Brothers, Citigroup, MetLife, Bank of America, Morgan Stanley, i d’altres són al Midtown. I la gent ve de molt lluny per veure-ho i és feliç. És a dir, turisme envoltat de capitalistes sanguinaris amagats en torres.

El silenci d’aquell barri és un silenci de sospita. Massa pisos i massa finestres per uns carrers tan buits. De tant en tant, un Lincoln negre aparca suaument davant la porta d’una torre infinita i en surt un peix gros, un home amb més zeros al banc del que puguem imaginar. Es produeix un petit contacte visual entre dues persones igualment anònimes, però amb diferències abismals en termes de poder. Quan això passa es genera una il·lusió que forma part del mite fundacional de la ciutat: que aquí tothom és lliure i té les mateixes oportunitats. No. Hi ha dues Nova Yorks: la del carrer i la dels edificis d’oficines. I aquestes dues realitats són diferents perquè en una oficina al pis quaranta-tres no es percep la realitat de la mateixa manera: no hi ha branques d’arbres, no hi ha coloms, no hi ha sorolls, no hi ha pobres ni predicadors. El que forma part de la realitat palpable es perd de vista i la perspectiva canvia. Els diners existeixen. És l’únic que existeix. El cas més histriònic, el del director de Lehman Brothers, que tenia un ascensor privat que l’esperava a la planta baixa. Arribant, és clar, amb cotxe privat, l’únic contacte que tenia amb altres membres de l’espècie humana i encara amb els propis treballadors de l’empresa era el que tardava en creuar la vorera i el hall. Si hagués pogut arribar amb helicòpter i tirolina directament al seu despatx, segurament ho hauria fet.

El capitalisme actual –financer, especulatiu, salvatge, globalitzat i corporatiu– actua sibil·linament, sense demostracions contínues de poder. Actua de manera invisible o difícil de detectar. Però, tot i així, té oficines i sales de reunions i és representat per persones en escenaris urbans concrets, encara que resulti sorprenent. La presència del capitalisme salvatge al districte sud de Manhattan només es percep per façanes de gratacels, Lincolns negres i corbates. Les conseqüències de les seues decisions es veuen a Islàndia, la Xina, l’interior dels Estats Units, però Nova York continua sent una atracció turística pel seu dinamisme i progrés econòmic. I és que la zona urbana amb menys sensibilitat per les persones és alhora atracció turística per a) la qualitat estètica indiscutible del conjunt i b) pel rumor que es controlen de facto les finances mundials, encara que no se sàpiga gaire bé el que això significa. Així, fins a l’aparició per sorpresa, literalment de la nit al dia, del Charging Bull de Di Módica –un espavilat que no només s’ha fet ric amb aquesta obra sinó que ha estat suficientment cínic com per fer-ne un altre de més gran, fort i jove pel districte financer de Shangai–, el capitalisme estava mancat d’icona turística des de la caiguda de les Torres Bessones. Els turistes arriben, acaricien suaument els testicles del capitalisme i se’n tornen sense fer gaires preguntes.

Per canviar això, el director d’Inside Job inclou dos aspectes poc comuns en un documental d’història econòmica. D’una banda, l’entrevista a un psicòleg i a una expropietària d’una casa de prostitució de luxe, que donen testimoni del caràcter masclista, cocaïnòman, puter i risktaker de la gent que treballa a Wall Street. De l’altra, la projecció contínua en alta definició, com a recordatori, de la ciutat on s’han pres bona part de les decisions que ens han portat on som, però des d’una perspectiva no turística. El documental mostra gairebé únicament imatges aèries de Nova York, des d’on la iconogràfica vida de carrer és imperceptible i les seus de les corporacions de Wall Street es fan més visibles. No és demagògia. El brau sí que ho és.

El nostre segle es caracteritzarà per la tensió biològica fruit de l’existència limitada del cos i el territori –de la qual Plató ja volia fugir– i l’activitat econòmica i social en termes virtuals o monetaris. En un sistema capitalista globalitzat i informatitzat, no té gaire sentit anar a treballar al Downtown o a la City, però el cas és que les potències asiàtiques emergents construeixen llurs districtes financers amb llurs demostracions de poder en forma de nous gratacels. És a dir, hi ha possibilitat d’estendre els usos del poder a més punts del planeta, però la capital del poder continua centralitzant-se de manera força tradicional en barris financers, que giren la condició humana com un mitjó i es projecten cap al cel amb gratacels, però mantenint sempre la seua activitat en secret. La pregunta que Inside Job planteja és: fins quan?

Article publicat al número 6 de la revista Hac d’hac.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s