Gràcia: els kidder es reprodueixen

En Darío puja amb afany les escales de l’esglèsia de Sant Joan, a la plaça de la Virreina. On semblava que apenes hi hagués quatre burilles, ell en troba una dotzena i intenta agafar-les. “Yo soy americano, de California, y mi mujer italiana. Trabajamos en ESADE, pero nos conocimos en Alemania”. En John, el seu pare, parla sincopadament, alternant mirades i paraules al seu fill i a mi, i canviant de llengua. “Yo le hablo en inglés, su madre en italiano, entre nosotros dos hablamos castellano y su padrino Dan en catalán”. En Daniel saluda. “Darío tiene 13 meses y en septiembre empezará en una guarderia en catalán e inglés, aquí, en Gràcia”. California, Itàlia, Alemanya… Per què llavors Barcelona? “Conocíamos Barcelona y Dan nos convenció que viniéramos a Gràcia. Nos gusta el ambiente de barrio, tranquilo y familiar.”

Una cosa és que un barri sigui conegut per la població de la ciutat, de la regió i fins i tot de molta gent d’un país. Però una altra és que atraigui gent d’origen més llunyans, no només per visitar-lo sinó per instal·lar-s’hi. Gairebé el 22% de la població de Gràcia és estrangera. No és una xifra molt diferent al conjunt de la ciutat, més aviat força petita en comparació amb alguns casos, però si del seu origen: italians, francesos, alemanys, argentins, bolivarians i britànics encapçalen les comunitats estrangeres a Gràcia. A més, Gràcia és el barri barceloní amb més concentració d’italians, alemanys, argentins, britànics, belgues, xilens i portuguesos, i el segon per molt poc de francesos i nordamericans (cinc i vuit habitants de diferència amb l’Eixample Dret, respectivament). En alguns casos, la diferència amb el barri següent en nombre d’habitants és important, com els 400 italians, els 100 francesos i els 70 argentins de diferència amb el barri que segueix, el Raval. Els alemanys, iguals en nombre de Gràcia i Eixample Dret (480) superen en cent la comunitat germànica del Raval.

“Els usos d’oci i dels nens i nenes són compatibles”

La Lili és una de les 101 persones belgues que viuen a Gràcia (1400 en tot Barcelona). El novembre de 2009 va obrir amb Emilie, francesa, una botiga al cor del barri: ‘Kidult Shop’, a la plaça de la Vila, cantonada amb Goya. Mentres parlem, una visita inesperada li confirma que els xiulets es venen molt bé. M’ensenya un xiulet verd en forma d’ocell. Amb una mica d’aigua imita el cant d’una au. “Es el producto estrella ahora, tanto como niños como adultos”. I és que Kidadult no és una botiga per nens i nenes. O no només. O no especialment. “Es una tienda concepto. No queríamos hacer otra tienda más. Nuestros clientes son adultos.”

L’adult amb el nen que porta a dins ben despert encara, aquest és el kidder, m’explica. Un concepte anglès amb força difusió per Centreuropa i que entra a Espanya per Barcelona. El seu perfil de client són homes i dones de 30 i 45, principalment amb fills però també gent gran, que compra pels néts. Vénen moda, cosmètics, puffs, rellotges de Mickey Maus i fins unes carteres escolars d’estil antic, tant per als pares i mares com pels infants.“No es que los que venimos de fuera lo traigamos. Eso ya estaba aquí”. El concepte kidder és ideal per Gràcia per la mescla de joventut, cultura i infància, afegeix. Però aquesta només és una de les tasques de la Lili i l’Emilie. El millor gènere, com sempre, a la rerabotiga. Allí contacten amb dissenyadors de moda infantil, distribuïdors, premsa… Estan immerses amb el llançament de la temporada primavera-estiu 2011. Moda vintage i cridanera per tota la família. Si els pares van ben vestits, per què no hi han d’anar els fills? “Menos infantil, más diseño” sintetitza Emilie.

Un altre cas similar és el de ‘Rock 01 Baby’, la botiga de roba d’estil rocker que Coni Díaz va obrir el setembre de 2006. Ella treballava en vestuari per a cinema i quan es va quedar embarassada va observar que no podria vestir a la seva filla tal i com es vestia ella. Hi havia un problema: ella vestia a la moda del seu temps, però la seva filla s’havia de conformar amb la robeta rosa i blava de tota la vida. “El públic massiu continua sent el clàssic i nyonyo. Es notava que hi havia una carència del mercat. Però la paternitat és fer partícip als teus fills de la teva vida. Ells segueixen les tendències dels seus pares. Per què han de vestir clàssic els nens si els pares no ho fan?”. Coni remarca que la voluntat és unir pares i fills. Si ‘Kidults Shop’ ho feia recuperant la part infantil dels pares, ‘Rock 01’ busca vestir “miniadults”, posar la mateixa roba que els pares vestien o encara vesteixen. Els xumets amb una calavera és el seu producte insígnia, quan va presentar la seva línia de moda des d’una petita revolució amb humor. També es venen molt bé, reconeix, les samarretes d’AC-DC o The Ramones i uns protectors d’orelles per a concerts. “Els pares i mares porten els fills als concerts o al Sónar”. A la pregunta de què passarà quan els nens vagin adquirint criteri, admet que no ho sap. Va començar amb roba negra i poc a poc va introduint colors i motius més infantils però igualment fora del gruix clàssic. Els petits demanen més colors i “hem de negociar amb els fills, amb la meva filla també. Si l’adolescència és rebel·lia contra els pares, serà interessant veure què passa”.

“El concepte kidder és ideal per Gràcia per la mescla de joventut, cultura i infància.”

A més de joves i moderns, els pares i mares de Gràcia són en general gent amb estudis superiors, cultes i oberts de ment. De llibreries de fons progressista n’hi ha hagut sempre a Gràcia. La llibreria llibertària Acció Cultural del carrer Martínez de la Rosa es va sorprendre de la bona rebuda del llibre infantil. És una compra casual, d’adult que va a comprar assaig o novel·la i s’enduu un llibre pel menut de casa seva o d’algun familiar. La història d’una guineu que fuig amb una gallina perquè s’estimen o un general que busca obcecat una guerra perduda destaquen a la vora de “L’abobinable llop amable” de Ben Lebègue, un còmic que reescriu els contes tradicionals on el llop és el dolent (la mare cabra tenia un taller d’explotació infantil amb set cabretes i el llop ho descobreix), i “Contes lliures per a xiquetes i xiquets lliures”, de Mª Ángeles García-Maroto.

El caràcter obert i progressista forma part de la idiosincràsia de Gràcia. Molts dels entrevistats destaquen la tradició associativa i cooperatiu del barri, si bé no és abundant, és més alta que en altres barris. Des de les associacions de veïns que organitzen dinars populars, balls i la festa major, fins els col·lectius de joves i l’assemblea pels drets socials de Gràcia, que recentment ha organitzat una manifestació per demanar més escoles bressol públiques al barri. Segons l’assemblea, només hi ha plaça per l’11% dels nens de 0 a 3 anys que viuen a la vila.

Aquesta consciència pública de saber-se partícips d’un bon lloc per viure però que no n’hi ha prou i que cal transformar-lo amb el dia a dia produeix un dels trets més atraients del barri: la mescla de tradició popular i innovació cultural mitjançant la gent que ve de fora o de les generacions joves. I és clar, una cosa és el joc que un adult pugui percebre però una altra és l’educació dels infants en aquest ambient. El cas més clar és la transformació dels comerços: ‘Kidults Shop’ conserva l’estructura i el mobiliari d’una antiga botiga d’antiguitats que abans era una sastreria; la ‘Casa Anita’, llibreria especialitzada en llibre infantil, va obrir en una antiga merceria del carrer Santa Eugènia i en va conservar el nom i el rètol, si bé ara s’ha traslladat al carrer Vic; o la mítica xocolateria ‘La nena’ del carrer Ramon i Cajal, oberta el 2003 i que substitueix una antiga granja. El rellotge de cucut que presideix el local el va comprar 8 anys enrere a un rellotge de Gràcia, tres mesos abans que tanqués, m’explica en Pep, el seu propietari.

En Pep venia del sector hosteler i l’alimentació ecològica. Fill d’un exiliat de la Guerra Civil i una mare gala, parla un català amb accent. La llicència de granja li impedeix vendre alcohol però en va fer del defecte una virtut: xocolateria amb aliments de qualitat i ecològics. Ell volia crear un ambient domèstic on la gent es trobés còmoda. El nom és extret de l’oralitat popular: de “Nena, vine, porta això” que tothom ha sentit pel carrer. Va començar atraient les padrines, que buscaven un lloc on fer petar la xerrada. El boca-orella va passar a les filles i les veïnes i ara és difícil trobar un lloc desprès d’escola i els caps de setmana. “La llei antitabac ha ajudat a afincar el públic familiar” afirma amb rotunditat. “Tenim padrines del barri, gent que ve a llegir i també famílies a berenar, fins i tot un col·lectiu de lactància es troba sovint aquí”.

Gràcia és el barri barceloní amb més concentració d’italians, alemanys, argentins, britànics, belgues

Els factors que han ajudat a crear aquest ambient, segons en Pep, són dos: la peatonalització dels carrers i la prohibició d’obrir més bars al barri, limitant l’expansió de l’oci nocturn dels 90. “Els usos d’oci i dels nens i nenes són compatibles”, afirma en Pep, igual que la resta d’enquestats. Això ha atret a generacions joves que s’han instal·lat al barri, canviant la tendència demogràfica del barri 20 anys enrere. El barri ha recuperat vitalitat i innovació, sense perdre ni un cabell de tradició i local: el Pep compra el gènere al mercat de l’Albaceria i l’Emilie porta el seu fill a l’escola pública del barri.

Les xifres de natalitat i de població infantil a Gràcia no són gaire diferents a altres barris de la ciutat. Tampoc ho són el nombre d’estrangers ni encara menys el nombre d’immigrants qualificats i de països amb un nivell de benestar similar al català. Però sí que ho és el tipus d’integració i l’ús del barri que els nens i nenes fan, guixant la plaça de la vila per les tardes o comprant roba per petits i grans. Sens dubte, la configuració urbanística típica d’un poble, amb carrers estrets, amb places, és un factor important. Com també ho és el fet de no ser precisament un poble i estar “integrat” a la ciutat de Barcelona. Juntament amb mesures polítiques molt concretes, com la peatonalització o la regulació de l’oci nocturn ha afavorit una vida tranquil·la que atreu a molts joves, catalans o no, en edat de tenir fills. Altra vegada, l’equilibri entre tradició i innovació i local i exterior prova ser una de les millors estratègies urbanístiques.

En Darío puja amb afany les escales de l’esglèsia de Sant Joan, a la plaça de la Virreina. On semblava que apenes hi hagués quatre burilles, ell en troba una dotzena i intenta agafar-les. “Yo soy americano, de California, y mi mujer italiana. Trabajamos en ESADE, pero nos conocimos en Alemania”. En John, el seu pare, parla sincopadament, alternant mirades i paraules al seu fill i a mi, i canviant de llengua. “Yo le hablo en inglés, su madre en italiano, entre nosotros dos hablamos castellano y su padrino Dan en catalán”. En Daniel saluda. “Darío tiene 13 meses y en septiembre empezará en una guarderia en catalán e inglés, aquí, en Gràcia”. California, Itàlia, Alemanya… Per què llavors Barcelona? “Conocíamos Barcelona y Dan nos convenció que viniéramos a Gràcia. Nos gusta el ambiente de barrio, tranquilo y familiar.”

Una cosa és que un barri sigui conegut per la població de la ciutat, de la regió i fins i tot de molta gent d’un país. Però una altra és que atraigui gent d’origen més llunyans, no només per visitar-lo sinó per instal·lar-s’hi. Gairebé el 22% de la població de Gràcia és estrangera. No és una xifra molt diferent al conjunt de la ciutat, més aviat força petita en comparació amb alguns casos, però si del seu origen: italians, francesos, alemanys, argentins, bolivarians i britànics encapçalen les comunitats estrangeres a Gràcia. A més, Gràcia és el barri barceloní amb més concentració d’italians, alemanys, argentins, britànics, belgues, xilens i portuguesos, i el segon per molt poc de francesos i nordamericans (cinc i vuit habitants de diferència amb l’Eixample Dret, respectivament). En alguns casos, la diferència amb el barri següent en nombre d’habitants és important, com els 400 italians, els 100 francesos i els 70 argentins de diferència amb el barri que segueix, el Raval. Els alemanys, iguals en nombre de Gràcia i Eixample Dret (480) superen en cent la comunitat germànica del Raval.

La Lili és una de les 101 persones belgues que viuen a Gràcia (1400 en tot Barcelona). El novembre de 2009 va obrir amb Emilie, francesa, una botiga al cor del barri: ‘Kidult Shop’, a la plaça de la Vila, cantonada amb Goya. Mentres parlem, una visita inesperada li confirma que els xiulets es venen molt bé. M’ensenya un xiulet verd en forma d’ocell. Amb una mica d’aigua imita el cant d’una au. “Es el producto estrella ahora, tanto como niños como adultos”. I és que Kidadult no és una botiga per nens i nenes. O no només. O no especialment. “Es una tienda concepto. No queríamos hacer otra tienda más. Nuestros clientes son adultos.”

L’adult amb el nen que porta a dins ben despert encara, aquest és el kidder, m’explica. Un concepte anglès amb força difusió per Centreuropa i que entra a Espanya per Barcelona. El seu perfil de client són homes i dones de 30 i 45, principalment amb fills però també gent gran, que compra pels néts. Vénen moda, cosmètics, puffs, rellotges de Mickey Maus i fins unes carteres escolars d’estil antic, tant per als pares i mares com pels infants.“No es que los que venimos de fuera lo traigamos. Eso ya estaba aquí”. El concepte kidder és ideal per Gràcia per la mescla de joventut, cultura i infància, afegeix. Però aquesta només és una de les tasques de la Lili i l’Emilie. El millor gènere, com sempre, a la rerabotiga. Allí contacten amb dissenyadors de moda infantil, distribuïdors, premsa… Estan immerses amb el llançament de la temporada primavera-estiu 2011. Moda vintage i cridanera per tota la família. Si els pares van ben vestits, per què no hi han d’anar els fills? “Menos infantil, más diseño” sintetitza Emilie.

Un altre cas similar és el de ‘Rock 01 Baby’, la botiga de roba d’estil rocker que Coni Díaz va obrir el setembre de 2006. Ella treballava en vestuari per a cinema i quan es va quedar embarassada va observar que no podria vestir a la seva filla tal i com es vestia ella. Hi havia un problema: ella vestia a la moda del seu temps, però la seva filla s’havia de conformar amb la robeta rosa i blava de tota la vida. “El públic massiu continua sent el clàssic i nyonyo. Es notava que hi havia una carència del mercat. Però la paternitat és fer partícip als teus fills de la teva vida. Ells segueixen les tendències dels seus pares. Per què han de vestir clàssic els nens si els pares no ho fan?”. Coni remarca que la voluntat és unir pares i fills. Si ‘Kidults Shop’ ho feia recuperant la part infantil dels pares, ‘Rock 01’ busca vestir “miniadults”, posar la mateixa roba que els pares vestien o encara vesteixen. Els xumets amb una calavera és el seu producte insígnia, quan va presentar la seva línia de moda des d’una petita revolució amb humor. També es venen molt bé, reconeix, les samarretes d’AC-DC o The Ramones i uns protectors d’orelles per a concerts. “Els pares i mares porten els fills als concerts o al Sónar”. A la pregunta de què passarà quan els nens vagin adquirint criteri, admet que no ho sap. Va començar amb roba negra i poc a poc va introduint colors i motius més infantils però igualment fora del gruix clàssic. Els petits demanen més colors i “hem de negociar amb els fills, amb la meva filla també. Si l’adolescència és rebel·lia contra els pares, serà interessant veure què passa”.

A més de joves i moderns, els pares i mares de Gràcia són en general gent amb estudis superiors, cultes i oberts de ment. De llibreries de fons progressista n’hi ha hagut sempre a Gràcia. La llibreria llibertària Acció Cultural del carrer Martínez de la Rosa es va sorprendre de la bona rebuda del llibre infantil. És una compra casual, d’adult que va a comprar assaig o novel·la i s’enduu un llibre pel menut de casa seva o d’algun familiar. La història d’una guineu que fuig amb una gallina perquè s’estimen o un general que busca obcecat una guerra perduda destaquen a la vora de “L’abobinable llop amable” de Ben Lebègue, un còmic que reescriu els contes tradicionals on el llop és el dolent (la mare cabra tenia un taller d’explotació infantil amb set cabretes i el llop ho descobreix), i “Contes lliure sper a xiquetes u xiquets lliures”, de Mª Ángeles García-Maroto.

El caràcter obert i progressista forma part de la idiosincràsia de Gràcia. Molts dels entrevistats destaquen la tradició associativa i cooperatiu del barri, si bé no és abundant, és més alta que en altres barris. Des de les associacions de veïns que organitzen dinars populars, balls i la festa major, fins els col·lectius de joves i l’assemblea pels drets socials de Gràcia, que recentment ha organitzat una manifestació per demanar més escoles bressol públiques al barri. Segons l’assemblea, només hi ha plaça per l’11% dels nens de 0 a 3 anys que viuen a la vila.

Aquesta consciència pública de saber-se partícips d’un bon lloc per viure però que no n’hi ha prou i que cal transformar-lo amb el dia a dia produeix un dels trets més atraients del barri: la mescla de tradició popular i innovació cultural mitjançant la gent que ve de fora o de les generacions joves. I és clar, una cosa és el joc que un adult pugui percebre però una altra és l’educació dels infants en aquest ambient. El cas més clar és la transformació dels comerços: ‘Kidults Shop’ conserva l’estructura i el mobiliari d’una antiga botiga d’antiguitats que abans era una sastreria; la ‘Casa Anita’, llibreria especialitzada en llibre infantil, va obrir en una antiga merceria del carrer Santa Eugènia i en va conservar el nom i el rètol, si bé ara s’ha traslladat al carrer Vic; o la mítica xocolateria ‘La nena’ del carrer Ramon i Cajal, oberta el 2003 i que substitueix una antiga granja. El rellotge de cucut que presideix el local el va comprar 8 anys enrere a un rellotge de Gràcia, tres mesos abans que tanqués, m’explica en Pep, el seu propietari.

En Pep venia del sector hosteler i l’alimentació ecològica. Fill d’un exiliat de la Guerra Civil i una mare gala, parla un català amb accent. La llicència de granja li impedeix vendre alcohol però en va fer del defecte una virtut: xocolateria amb aliments de qualitat i ecològics. Ell volia crear un ambient domèstic on la gent es trobés còmoda. El nom és extret de l’oralitat popular: de “Nena, vine, porta això” que tothom ha sentit pel carrer. Va començar atraient les padrines, que buscaven un lloc on fer petar la xerrada. El boca-orella va passar a les filles i les veïnes i ara és difícil trobar un lloc desprès d’escola i els caps de setmana. “La llei antitabac ha ajudat a afincar el públic familiar” afirma amb rotunditat. “Tenim padrines del barri, gent que ve a llegir i també famílies a berenar, fins i tot un col·lectiu de lactància es troba sovint aquí”.

Els factors que han ajudat a crear aquest ambient, segons en Pep, són dos: la peatonalització dels carrers i la prohibició d’obrir més bars al barri, limitant l’expansió de l’oci nocturn dels 90. “Els usos d’oci i dels nens i nenes són compatibles”, afirma en Pep, igual que la resta d’enquestats. Això ha atret a generacions joves que s’han instal·lat al barri, canviant la tendència demogràfica del barri 20 anys enrere. El barri ha recuperat vitalitat i innovació, sense perdre ni un cabell de tradició i local: el Pep compra el gènere al mercat de l’Albaceria i l’Emilie porta el seu fill a l’escola pública del barri.

Les xifres de natalitat i de població infantil a Gràcia no són gaire diferents a altres barris de la ciutat. Tampoc ho són el nombre d’estrangers ni encara menys el nombre d’immigrants qualificats i de països amb un nivell de benestar similar al català. Però sí que ho és el tipus d’integració i l’ús del barri que els nens i nenes fan, guixant la plaça de la vila per les tardes o comprant roba per petits i grans. Sens dubte, la configuració urbanística típica d’un poble, amb carrers estrets, amb places, és un factor important. Com també ho és el fet de no ser precisament un poble i estar “integrat” a la ciutat de Barcelona. Juntament amb mesures polítiques molt concretes, com la peatonalització o la regulació de l’oci nocturn ha afavorit una vida tranquil·la que atreu a molts joves, catalans o no, en edat de tenir fills. Altra vegada, l’equilibri entre tradició i innovació i local i exterior prova ser una de les millors estratègies urbanístiques.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s