Les cadires serveixen per parlar

Ressenya del llibre Las sillas están donde la gente va de Misha Glouberman i Sheila Heti  i editat per Alpha Decay.

149Com hagués escrit Montaigne els seus assaigs si hagués viscut en una de les nostres ciutats? Una possible resposta pot ser Las sillas están donde la gente va, un recull de petits assaigs dictats pel professor d’improvització Misha Glouberman i escrits per Sheila Heti, creadors d’experiments culturals en el seu Toronto natal. Un llibre que explica com viure, treballar i jugar a la ciutat (resa el subtítol) o, com diuen els mateixos autors, un llibre d’autoajuda per aquells que no necessiten ajuda. Continua llegint

La metròpolis que sempre havies somniat

Últims dies per visitiar l’exposició Metròpolis Barcelona al MDHUB. Fins el 25 d’abril de 2015.barcelona-metropolis-exposicionAra que sembla que la ciutat no pot governar-se més d’esquenes a la ciutadania participativa, la gestió del que és verdaderament important fuig a escales superiors, com la metròpolis o el món global. D’aquesta manera, s’abandona la planta baixa però se salven els mobles en el pis superior. Hi ha qui dirà que es podrien omplir volums sencers d’evidències científiques de què Barcelona, en el segle XXI, o juga el partit amb un equip metropolità o més val que plegui. Però hauríem de reconèixer que qui marca el terreny de joc polític i democràtic és qui després tindrà el control de la pilota més fàcilment. Dit sense embuts, aquesta exposició defineix la realitat geogràfica i l’objecte de govern de l’Àrea Metropolitana de Barcelona però no diu ni una ratlla sobre com es gestiona ni molt menys com es controla el seu gestor, l’AMB. Continua llegint

El paisatge comú, entre l’ideal i la pràctica

DSC_0694

Façana d’un taller de bicicletes clausurat a la Via Júlia

El bé comú és l’única paraula del debat polític actual que no prové del pensament neoliberal i com a tal, té tots els factors en contra per prosperar. Amb aquesta idea obria el jurista Ugo Mattei la Jornada del Paisatge com a bé comú, organitzada per l’Orbservatori del Paisatge i celebrada a l’Ateneu Popular de Nou Barris. Continua llegint

La ciutat de les dones

Poden ser masclistes les ciutats? La pregunta hauria de ser si poden ser feministes. L’arquitectura i l’urbanisme, disciplines en mans dels homes encara avui, són una mostra de com el patriarcat s’immisceix en tots els àmbits de la vida. Les dones i les seves necessitats han hagut d’adaptar-se i de subvertir uns carrers i unes places que no han estat dissenyats pensant en elles.

Aquest article és un petit recull de diversos plantejaments femenins per canviar les nostres ciutats.

Margaret Michaelis: Sense Títol. 1934. National Gallery of Australia

Una mirada: Margaret Michaelis, fotògrafa avantguardista. Nascuda a Àustria en una família jueva, obrí un dels primers, sinó el primer, estudi de fotografia a Barcelona conduït per una dona. Vingué el 1933 fugint de la persecució nazi. Va entrar en contacte amb Josep Lluís Sert i els arquitectes del GATPAC i va treballar com a fotògrafa d’arquitectura per la revista AC. per qui va per qui realitzà fotografia arquitectònica. Realitzà un important fotoreportatge del Barri Xino, així com molts treballs de per diverses publicacions durant la Guerra Civil. El 1937 s’exilià a Austràlia on va intentar continuar la seva carrera fins que una pèrdua de vista significativa la va apartar de la professió.  Continua llegint

La cova dels llibres

Biblioteca_2El lliurament dels Premis Ciutat de Barcelona 2014 d’aquest mes de febrer ha tingut el focus natural posat en l’esfereïdor i colpidor documental Ciutat Morta dels directors Xavier Artigas i Xapo Ortega. No fa gaires edicions que el premiat de la discòrdia va ser precisament el d’arquitectura però aquest any el d’aquesta disciplina ha quedat eclipsat. I és que premiar una cova tampoc és una decisió fàcil.

L’obra escollida és la biblioteca pública Joan Maragall, situada entre els carrers de Muntaner i Sant Gervasi de Cassoles, al barri homònim de la zona alta de la ciutat. Obra dels arquitectes Toni Casamor, David Baena, Manel Peribáñez i Maria Taltavull del despatx BCQ arquitectura barcelona, ha sigut elogiada pel jurat del premi per haver renunciat a la presència volumètrica i haver-se amagat sota el centre cívic de Vila Florida i els seus jardins. Continua llegint

Per què posar gandules a la Diagonal no és tan original?

La Vanguardia publica avui la noticia, enmig de previsions estupendes del resultat, de la proposta d’instal·lar gandules i cadires als laterals de l’Avinguda de la Diagonal i del Passeig de Gràcia els diumenges i festius. Analitzem aquí aquesta mesura i rebaixem el sufflè del rotatiu barcelonès. Continua llegint

Enllaç

Una treintena de personas sin hogar vive en la T4 de Barajas, considerada espacio público | Se confunden entre los viajeros y algunos sobreviven gracias a pequeños trapicheos

El País || 17/12/2014

El 26 de mayo de 2013 Edu decidió dar un paseo andando desde Madrid hasta Zaragoza. No tenía mucho que hacer por entonces. Si ya cuesta encontrar trabajo, no digamos recién salido de pagar diez años de cárcel. Calculó que, yendo ligerito, el peregrinaje le llevaría unos 20 días. Pero en la primera jornada se le hizo de noche buscando la carretera de Barcelona a la altura de Barajas y se refugió en la T4. Ahí se quedó. Fin del viaje. Justo donde el resto comienza el suyo y donde él, vigués chaparrito de espaldas anchas, sigue esta mañana después de un año y medio rodeado de un montón de maletas que guarda a un euro el bulto. Resulta que no está solo. En esta misma terminal, construida por la rutilante estrella de la arquitectura Richard Rogers y Antonio Lamela a cambio de 6.200 millones de euros, viven una treintena de personas sin hogar. Algunos desde hace años. Pero la mayoría son invisibles para los viajeros.

El truco está en parecer uno de ellos. Visten correctamente, van aseados, transportan bultos en carritos como si fueran turistas y algunos dan vueltas todo el día alrededor de los mostradores, como a la espera de un avión que no termina de despegar. El aeropuerto alberga un ecosistema de personas sin hogar que han encontrado ahí un techo, aseos limpios y amplios, calefacción, 15 minutos gratis al día de Internet, seguridad, subsistencia gracias a pequeños trapicheos con viajeros (no todos lo hacen), anonimato y cafeterías abiertas las 24 horas.

Reportatge complet a El País.