La lliçó humanista d’Alvar Aalto (i II)

Continuació de La lliçó humanista d'Alvar Aalto (I).

El cap i el cos

Raó i sensació, cap i cos, però no separats, sinó en harmonia orgànica. Alvar Aalto entenia que, com qualsevol ésser viu, les diferents parts de l’ésser constitueixen un sol organisme. Segons Andrés Duany en “Principios arquitectónicos de la obra de Alvar Aalto”, els seus edificis són sintàcticament clars i unitaris, però però els estructura com un cometa, amb un cap i un cos. El seu estudi de Muuratsalo (1953), tractat a l’exposició, n’és un bon exemple.

Aquest significat orgànic dels edificis és profundament eròtic. Per a Aalto, el cos i la natura, és un conjunt de lleis complexes i contradictòries (dia i nit, salut i malaltia, plaer i dolor). A vegades fan la guitza, però que són el significat propi de la vida i ens devem a elles. Observar, tocar, abraçar la natura enlloc d’intentar-la dominar, com els col·legues positivistes, el feia diferent.

Aquesta erotització de la natura es traduïa en una imitació estètica. Mentre els seus companys continentals ensenyaven el formigó i els pilars, Aalto embolcallava l’estructura sota una pell viva i singular, feta de maons o lloses desiguals. Per ell, pilars i bigues són com ossos d’un cos intuïts sota la pell. S’assenyalen, però no cal evidenciar-los.

Per últim, aquesta perspectiva orgànica té en compte tant l’interior com l’entorn immediat dels edificis. Aalto dissenyava la decoració i el mobiliari com una part més del projecte en el que treballava. I així com els edificis de Le Corbusier o Mies van der Rohe semblen extraterrestres caiguts del cel (observeu el Pavelló Alemany al sortir de l’exposició), els edificis d’Aalto emanen del terra com els boscos de coníferes.

a la Casa Louis Carré (1963), Bazoches-sur-Guyonne, a França, s'observa la integració en el paisatge, així com l'estructura cap i cua, i l'amfiteatre. | Armin Linke, 2014. Cortesía de la Galleria Pescamara, Pescara

A la Casa Louis Carré (1963), Bazoches-sur-Guyonne, a França, s’observa la integració en el paisatge, així com l’estructura cap i cua, i l’amfiteatre. | Armin Linke, 2014. Cortesía de la Galleria Pescamara, Pescara

L’arquitecte silenciós

Alvar Aalto deia que el paper només servia per dibuixar. No li agradava escriure ni teoritzar i no va voler crear escola. L’any 1951 visità Catalunya i Espanya, camí del Marroc. Es deixà guiar pels seus amfitrions, per desgrat seu. Sortí horroritzat d’una cursa de braus a la Monumental i es girà d’esquena a la Sagrada Família. Quan el van deixar sol, es va comprar unes castanyoles caríssimes a la Rambla només escoltant el so que feia la fusta… No va voler entrar a l’Escorial sota cap concepte, fins i tot després d’hores de viatge. Li interessaven més els poblets aragonesos durant les parades del tren.

Més enllà de les anècdotes, la visita fou un al·licient més per la creació del Grup R a Barcelona i la redacció del Manifiesto de la Alhambra, a Madrid. El franquisme asfixiava la renovació arquitectònica. Però això a Aalto li era igual. Ell no havia vingut aquí per inspirar res ni ningú, sinó per inspirar-se ell. Aquesta reivindicació de la no-teoria, que alguns han identificat com pre-postmoderna, ens ensenya una valuosa lliçó humanista: que la natura ens dóna raons de sobres per humilment estimar-la.

Article complet al Núvol, el digital de cultura.

La lliçó humanista d’Alvar Aalto (I)

No ho sé”. Aquesta era la resposta d’Alvar Aalto quan li preguntaren quina era la dimensió transcendent de l’arquitectura. Com Wittgenstein, Aalto creia en l’obligació de callar quan la pregunta superava els límits del llenguatge. Ens endinsem en la silenciosa harmonia de l’arquitecte finés més important del segle XX, protagonista d’una exposició retrospectiva al Caixafòrum de Barcelona (llegiu-ne la ressenya de l’Anna Punsoda).

En el Palau de Finlandia (1971), a Helsinki, s'observa també l'estructura en forma de ciutadella, la pell desigual i cert aire de ruïna en les línies. | Aleix Porta

En el Palau de Finlandia (1971), a Helsinki, s’observa també l’estructura en forma de ciutadella, la pell desigual i cert aire de ruïna en les línies. | Aleix Porta

Continua llegint

Translocar-se o morir (o esdevenir zombi)

Què ha hagut de passar per a què una zona urbana esdevingui zombi? A aquesta i altres preguntes intenta respondre l’exposició Translocacions a l’Arts Santa Mònica, dirigida per la mateixa institució i el col·lectiu IDensitats. Recull més de 20 anys de projectes locals i obres d’artistes internacionals i es pot visitar fins el 13 de setembre.

Detall de l'obra "Parada"

Detall de l’obra “Parada”

Continua llegint

Lleida, la ciutat neutral

Lleida es va despertar divendres amb un estrany pacte de governabilitat entre el PSC d’Àngel Ros i els Ciutadans d’Ángeles Ribes. És estrany veure com un partit que diu apostar per la regeneració democràtica dóna suport al partit que governa La Paeria des de l’inici de la democràcia (amb una interrupció de dos anys en mans de CiU) i en concret a un alcalde al que la Fiscalia Anticorrupció li busca les pessigolles. Coses de l’àlgebra electoral. No hi entrarem perquè ja ho han fet altres.

Àngel Ros, alcalde de Lleida

Continua llegint

Ciutats possibles, la qüestió eterna

control social

Mostra de control social al barri de Roquetes de Barcelona | Aleix Porta

Sota el títol de “La ciutat possible” el CCCB va aplegar aquesta setmana dues sessions sobre els reptes de l’urbanisme actual. Figures d’enorme trajectòria com el sociòleg Richard Sennett, l’urbanista Diane Davis o l’antropòloga Teresa Caldeira van desgranar anàlisis i recomanacions per unes ciutats que sempre semblen pitjors del que realment són. El debat acompanya l’exposició Pis Pilot en el mateix centre. Continua llegint

Una ciutat millor és possible

Bernardo Secchi: La ciudad de los ricos y la ciudad de los pobres. La Catarata, 2015.
La ciudad de los ricos y la ciudad de los pobres

La ciutat ha estat, en l’imaginari col·lectiu, l’espai de la creació de les llibertats històriques, del desenvolupament polític, econòmic i social i l’aparador dels progressos científics i tècnics. Però és també una enorme màquina de repressió i suspensió de drets. Aquest és punt de partida de La ciudad de los ricos y la ciudad de los pobres, llibre pòstum de l’urbanista italià Bernardo Secchi. Continua llegint

40 anys de serenitat mediterrània

panoramica_2

Actuació de dansa davant de laFundació Miró

La Fundació Miró aconsegueix l’èxit de convocatòria en la celebració del seu 40è aniversari. Ambient intergeneracional, música en directe, dansa i caravanes de menjar en un carrer tallat tota la tarda i vespre del dimecres i que continuarà fent diverses activitats en les pròximes setmanes. El més important, però, és l’obertura de portes d’un dels, diguem-ho clar i fort, millors edificis de la ciutat. Continua llegint