Park(ing) Day 2014: oportunitats de somniar una altra ciutat

IMG_5220

La Sra. Berta amb la tela cosida pels visitants del jardí de la Ronda de Sant Pau

La senyora Berta no es podia imaginar que aquells pedaços de roba que havia baixat al matí en una bossa s’haguessin convertit, ara al capvespre en una tela de diversos metres de llargada. “Com ho heu fet?” pregunta i no se’n sap avenir que hagin estat desenes de persones que amb fil i agulla han anat cosint els trossos. “L’any vinent utilitzarem aquesta tela”, diu un dels veïns del barri de Sant Antoni que ha muntat aquest petit jardí a la cantonada de la Ronda de Sant Pau amb el carrer Manso de Barcelona, entremig d’una parada de bicicletes, uns contenidors i el trànsit.

La iniciativa s’emmarca en l’acció del Park(ing) Day Barcelona 2014 que pot traduir-se com “dia de les places d’aparcament” o “dia del parquejar, una iniciativa que va començar l’any 2005 a San Francisco i se celebra a més de 170 ciutats d’arreu del món cada tercer divendres de setembre. Aquest cop l’organització, a càrrec d’Espai Ambiental, ha aconseguit que l’Ajuntament de Barcelona no els cobrés l’ús de zona blava.

Com resa el manifest del Park(ing) Day 2014, el 55% de l’espai obert de Barcelona correspon a calçada per al transport de vehicles, mentre que el 45% és espai destinat a tots els altres usos, com terrasses, elements decoratius com fonts, arbrat, terrasses… El fet és que per la calçada només es pot circular o aparcar mentre que en el que queda d’espai s’hi ha de concentrar tota la resta d’accions que la vida urbana permet (i per les quals, de fet, la gent agafa el vehicle). Aquesta realitat suposa molts problemes, sovint soterrats, d’economia de l’espai, de privilegis, de contaminació i de creativitat. A quins altres usos es podrien destinar tots aquests metres quadrats d’espai ocupat per vehicles aparcats?

Aquesta pregunta és la que han volgut respondre les 40 entitats en les 30 places d’aparcament ocupades aquest 19 de setembre a Barcelona. La més repetida ha estat la de recuperar la costum, ni que sigui per un dia, de prendre la fresca. Uns seients improvitzats amb cadires, bales de palla, berenar i material per llegir i dibuixar o plantes per cuidar. És el cas de la mencionada plaça de la Ronda de Sant Pau, de la de Ronda de Sant Antoni amb Muntaner (muntada per BAM, Bio Arquitectura Mediterrànea i Permacultura BCN) o la del carrer Enric Granados amb Rosselló (de l’Associació de Veïns de l’Esquerra de l’Eixample i el blog SpaghettiBCN). Segurament, la pèrdua del costum de prendre la fresca al capvespre sigui un dels sacrificis més grans que la nostra cultura ha fet en favor del trànsit rodat. El treball s’imposa al descans, l’estrès al gaudi.

Piscina de fulles a Via Augusta

Piscina de fulles a Via Augusta

Una altra proposta, aquest cop de la mà d’Arquect, Lemur, Living Devices Lab i Umbracle i situada a la Via Augusta amb Príncep d’Asturies, ha tingut com a destinataris els ciutadans més menuts, tot i que no exclusivament. Una piscina de tardor, és a dir, plena fins als genolls de fulles seques que ha fet les delicies dels infants de la zona, tot i que no només, com dèiem. El joc infantil, produït per la seua pròpia imaginació, ha practicament desaparegut dels nostres carrers des de què els cotxes tenen més dret a circular i a circular ràpid. Com els indis americans, els infants queden guardats en reserves enreixades i de poca imaginació. Resulta irònic demanar facilitats per poder portar i recollir amb cotxe els fills i filles a la porta de l’escola quan no fa ni una generació els infants ho feien sols i jugant, sense perills i sense presses.

Jardí d'El Colectivo Verde a la plaça d'Artós

Jardí de La Comunidad Verde a la plaça d’Artós

La cantonada de la plaça Artós amb el carrer dels Vergós ha brillat notablement gràcies al col·lectiu La Comunidad Verde, que ha construït un jardí complet de gespa, plantes i arbustos. La reivindicació de més zones verdes, de qualitat i repartides per tota la ciutat (només 1/3 de la zona verda de Barcelona és dins de la ciutat, mentre que els 2/3 restants són a Collserola) és una altra de les propostes que s’han deixat sentir durant aquest dia, així com una aposta pel transport públic i la bicicleta. Una hamaca damunt d’una plantació de menta feia flotar a qui s’hi estirés per sobre del tumultuós trànsit direcció Túnels de Vallvidrera. Espai fortament enjardinat només sortir al carrer? I per què no?

IMG_5203

Aparcament d’idees a la plaça Universitat, de Globus Vermell

La imaginació, però, es desferma a la plaça Universitat, on Globus Vermell ha proposat un “aparcament d’idees per un aparcament de vehicles” on els curiosos expressaven en uns targetons els usos que podien destinar-se cadascuna de les places d’aquest “macrominiaparcament” dibuixat a terra. Boleres, piscines, taules de treball, de ping pong, futbolins, horts, barbacoes, porxos, escenaris, speakers corners… Un parc d’atraccions en el típic aparcament de parc d’atraccions. Un jardí possible on ara hi ha desert.

Les reivindicacions, que aprofiten la setmana de la mobilitat del 22 al 26 de setembre, no són noves. De fet són massa velles, ja que van començar a alçar-se des de què cotxes, fums i soroll robaven en benefici privat l’espai de tots. El benefici del vehicle privat és molt seductor: mobilitat total les 24 hores del dia. Però ningú havia advertit dels perills de l’aglomeració de tants vehicles i dels problemes que arrossega: Barcelona triplica el màxim permés de contaminació atmosfèrica per la UE i el 80% de les emissions provenen dels vehicles motoritzats. Per no parlar de la contaminació acústica i la desaparició del joc infantil, la seguretat i les zones verdes. L’impacte en la salut i el medi ambient és astronòmic i impossible de no veure.

El vehicle motoritzat redueix les distàncies llargues i mitjanes, però ha dinamitat la proximitat. L’eliminació total del cotxe privat de dins les ciutats és defensada per molts pocs i cal defensar, com deia Jane Jacobs, que els vehicles motoritzats són útils i necessaris, entre altres coses per assegurar el transport de serveis, mercaderies i de persones en molts casos insubstituibles. El que no és suportable és que tanta gent viatgi utilitzant l’espai de cinc i contaminant com ho fan 50 en un autobús i a sobre disposin de l’espai de tothom quan no ho fan, és a dir, quan aparquen, a totes hores i per defecte.

Els defensors del vehicle privat, sempre a favor de les bones idees que no impliquin sacrificis o almenys no els seus, al·leguen la falta d’inversió en transports públics i segurament tenen raó en aquest punt. Critiquen també el començar la casa per la teulada, perjudicant el conductor (tallant la circulació, treient places d’aparcament, etc.) sense donar-los alternativa, però els falta, com els falta a molts polítics, visió i plans d’acció global. I és que, com se sorprenia la senyora Berta, és diferent posar pedaços allí on hi ha forats que teixir una llarga tela cosint molts i petits trossos de roba.

Trobareu més participants, accions i fotografies a la web de Par(ing) Day Barcelona 2014 i al seu Instagram.
Vegeu també la web del Parking Day International.

El model París

Citació

¡Qué extraña idea la de planear un Gran París! El Gran París ya existe, está ahí, delante de nuetros ojos. Su población asciende a unos diez millones de habitantes, dos dentro de la ciudad y ocho fuera. Los que viven dentro son blancos en su mayoría, menos en los tres últimos distritos con dos cifras, los del nordeste, donde encontramos a la vez blancos, árabes, negros y chinos. Dejando a un lado estos barrios, la población que vive dentro tiene los medios para hacerlo, es decir, puede pagar los alquileres de cuatro cifras. Las tiendas son caras i de buen gusto, los restaurantes están llenos y los turistas encantados. La policía es discreta y cortés; la justicia, comprensiva; y allí está lo mejor del país en materia de perioditas, artistas y sociólogos, cuando no están haciendo trabajo de campo.

Este terreno a menudo está consituido por lo de fuera. Está separado de lo de dentro por una barrera cuyos puntos de referencia son las puertas.

Estas puertas son fácilmente reconocibles, porque de allí salen los autobuses, cuyos números tienen dos cifras cuando viajan hacia el interior, y tres cuando lo hacen hacia el exterior. Estos últimos son, además, modelos más antiguos, y no circulan por la noches. Las gentes de fuera trabajan a menudo dentro, como cajeras, vigilantes, o encargados de tareas como la limpieza,las obras o el reparto. Para pasar de su alojamiento de fuera -en los barrios que solemos llamar “sensibles”, sin que nunca se precise en qué consiste esta sensibilidad- a su trabajo de dentro, suelen transitar por la estación de Châtelet del RER, cuyo centro está tan animado que se le ha dado el nombre de pinball. Los que no tienen trabajo (y son muchos, sobre todo entre los árabes y los negros, de los cuales hay muchos en la población de fuera) tienen la ventaja de evitar el pinball. Pueden, como los otros, por otra parte, aprovechar la presencia de la policía, que patrulla armada y en fila por los barrios, y que tene la ocasión de mostrar una sensibilidad excesiva.

Eric Hazan, París en tensión. Urbanismo e insurrección en la ciudad de la luz.Errata naturae, 2011, pp 151 i ss.

París

 

Sociofobia: el moviment es demostra caminant

Galeria

This gallery contains 5 photos.

César Rendueles: Sociofobia. Capitán Swing, 2013. L’assaig de Rendueles, tot i que bastant sociològic, té interpel·lacions urbanes constants que no es poden obviar. Per començar, dues qüestions que, en l’època del capitalisme global i a causa d’ell, estan determinant els … Continua llegint

La perifèria extralimitada

Galeria

This gallery contains 7 photos.

Shaun Tan: Contes de la perifèria, editorial Barbara Fiore, 2008. A vegades, només cal descargolar una mica un sol cargol d’una complexa màquina per iniciar un procés fatal però sense evitar el col·lapse. Això és el que passa a Contes … Continua llegint

Ciutats tontes

Citació

¿Hubo alguna vez ciudades tontas? ¿Habrían sobrevivido las ciudades, la construcción humana más compleja, si no hubiera habido mucha inteligencia colectiva? Solamente la distribución de las aguas blancas y negras, la iluminación y la energía, la eliminación de residuos, la construcción en altura, el abastecimiento de alimentos, la organización, el transporte, etc, suponen tecnologías y modos de gestión de inteligencia acumulada y de capacidad de innovación permanente. Ahora la moda es descubrir que las ciudades pueden ser inteligentes. Si no lo fueran no existirían.

Inici de l’entrada de Jordi Borja al seu blog de Público que ensenya les vergonyes dels candidats a paradigmes urbans del segle XXI: la ciutat informacional, la ciutat competitiva, la ciutat del coneixement, i les famoses ciutats creatives i ciutats intel·ligents o smartcities. Un dia en parlarem.

Que privatitzin els bancs!

Arturo San Agustín escrivia aquest dissabte 9 de novembre a La Vanguardia una crònica sobre els bancs públics, aquells objectes que poblen els nostres carrers. Favorable de la crònica, el periodista enumera els perfils de persones que al llarg del dia van ocupant els bancs de la Rambla de Catalunya. El tema dóna peu al retrat simpàtic i còmplice del lector que desitja una aturada costumista en la lectura del diari. Però San Agustín, en aquest primer article al rotatiu barcelonès, va carregat.

Comença amb una diatriba gratuïta contra els ciclistes, autèntics governants de la ciutat convertida en velòdrom segons el periodista, i segueix, ara si, pels retratats en els bancs públics: borratxos, pobres de solemnitat (però dels de debò, no dels estafadors), obrers devorapans (abans també borratxos), adolescents bruts, romanesos escuracontenedors, executives a règim, jubilats senils acompanyats per cuidadores egoistes, turistes esgotats i búlgars acordionistes, cosins dels romanesos. Per tal magne retrat l’autor realitza un exercici d’arqueologia i, com tothom sap, l’arqueologia no deixa de ser la troballa de la merda. Ell busca pistes i troba els culpables: Un carro de supermercat amb bosses a dins i un pot de Don Simon? Un sensesostre! Una llauna de refresc i peles de pipes? Adolescents segur! Restes de menjar? Turistes que de cansats deixen caure el contingut de l’entrepà (Sic). Els inmigrants de l’est d’Europa se situen directament a les escombraries. Potser San Agustín pretenia fer gràcia, però no en fa gens a no ser que l’ofensa sigui humor.

L’article és un clar exemple de perspectiva WASP, acrònim de White Anglo-Saxon Protestant (Blanc Anglo-Saxó Protestant en anglès) homologable a HBACM (Home Blanc Adult de Classe Mitja) ja que per San Agustín els pobladors dels bancs es divideixen en indesitjables -borratxos, pobres, adolescents, inmigrants en general… i ciclistes si poguessin pujar amb la bici a dalt del banc-, entranyables a una certa distància -obrers, turistes, jubilats i executives que cuiden la línia- i desitjables -endevinin qui. Encara més, les dones s’enduen la pitjor part. Així, els sense sostres homes dormen als bancs, però les dones els ocupen amb mil objectes, les dones que treballen dinen espirals de pasta en tuppers mentre els homes, qui lo sá?

La crònica de San Agustín és una barroera imitació d’escriptors urbans del segle passat com Benjamin, Pla o Roth -ressenyat en aquest blog-, per mencionar-ne alguns de prou coneguts. Eren escriptors curiosos, de ploma humil, tal vegada cínics i més o menys simpàtics, però no entraven en el judici de la condició moral dels retratats. En els cronistes clàssics hi havia molt de flaneur però també molt d’aventurer de la urbs, molta conversa amb el desconegut i voluntat d’ampliació del concepte de ciutadania. San Agustín fa tot el contrari: defuig, exclou i condemna. Tot el que no és com ell és decadència i aquest és un discurs perillós perquè defensa el pensament únic i la superioritat d’uns per apropiar-se del que és de tothom, fins i tot dels bancs públics.

sofa

“Abandó”, Xavier Porta

Cosir la ciutat, teixir territoris

Galeria

This gallery contains 5 photos.

L’urbanisme actual té dos camps de treball que destaquen en el context actual: són la regeneració i la territorialització. La primera té com objectiu recuperar i millorar aquelles zones urbanes que presenten uns nivells de qualitat urbana insuficients a causa, … Continua llegint