El model París

Citació

¡Qué extraña idea la de planear un Gran París! El Gran París ya existe, está ahí, delante de nuetros ojos. Su población asciende a unos diez millones de habitantes, dos dentro de la ciudad y ocho fuera. Los que viven dentro son blancos en su mayoría, menos en los tres últimos distritos con dos cifras, los del nordeste, donde encontramos a la vez blancos, árabes, negros y chinos. Dejando a un lado estos barrios, la población que vive dentro tiene los medios para hacerlo, es decir, puede pagar los alquileres de cuatro cifras. Las tiendas son caras i de buen gusto, los restaurantes están llenos y los turistas encantados. La policía es discreta y cortés; la justicia, comprensiva; y allí está lo mejor del país en materia de perioditas, artistas y sociólogos, cuando no están haciendo trabajo de campo.

Este terreno a menudo está consituido por lo de fuera. Está separado de lo de dentro por una barrera cuyos puntos de referencia son las puertas.

Estas puertas son fácilmente reconocibles, porque de allí salen los autobuses, cuyos números tienen dos cifras cuando viajan hacia el interior, y tres cuando lo hacen hacia el exterior. Estos últimos son, además, modelos más antiguos, y no circulan por la noches. Las gentes de fuera trabajan a menudo dentro, como cajeras, vigilantes, o encargados de tareas como la limpieza,las obras o el reparto. Para pasar de su alojamiento de fuera -en los barrios que solemos llamar “sensibles”, sin que nunca se precise en qué consiste esta sensibilidad- a su trabajo de dentro, suelen transitar por la estación de Châtelet del RER, cuyo centro está tan animado que se le ha dado el nombre de pinball. Los que no tienen trabajo (y son muchos, sobre todo entre los árabes y los negros, de los cuales hay muchos en la población de fuera) tienen la ventaja de evitar el pinball. Pueden, como los otros, por otra parte, aprovechar la presencia de la policía, que patrulla armada y en fila por los barrios, y que tene la ocasión de mostrar una sensibilidad excesiva.

Eric Hazan, París en tensión. Urbanismo e insurrección en la ciudad de la luz.Errata naturae, 2011, pp 151 i ss.

París

 

Sociofobia: el moviment es demostra caminant

Galeria

This gallery contains 5 photos.

César Rendueles: Sociofobia. Capitán Swing, 2013. L’assaig de Rendueles, tot i que bastant sociològic, té interpel·lacions urbanes constants que no es poden obviar. Per començar, dues qüestions que, en l’època del capitalisme global i a causa d’ell, estan determinant els … Continua llegint

La perifèria extralimitada

Galeria

This gallery contains 7 photos.

Shaun Tan: Contes de la perifèria, editorial Barbara Fiore, 2008. A vegades, només cal descargolar una mica un sol cargol d’una complexa màquina per iniciar un procés fatal però sense evitar el col·lapse. Això és el que passa a Contes … Continua llegint

Ciutats tontes

Citació

¿Hubo alguna vez ciudades tontas? ¿Habrían sobrevivido las ciudades, la construcción humana más compleja, si no hubiera habido mucha inteligencia colectiva? Solamente la distribución de las aguas blancas y negras, la iluminación y la energía, la eliminación de residuos, la construcción en altura, el abastecimiento de alimentos, la organización, el transporte, etc, suponen tecnologías y modos de gestión de inteligencia acumulada y de capacidad de innovación permanente. Ahora la moda es descubrir que las ciudades pueden ser inteligentes. Si no lo fueran no existirían.

Inici de l’entrada de Jordi Borja al seu blog de Público que ensenya les vergonyes dels candidats a paradigmes urbans del segle XXI: la ciutat informacional, la ciutat competitiva, la ciutat del coneixement, i les famoses ciutats creatives i ciutats intel·ligents o smartcities. Un dia en parlarem.

Que privatitzin els bancs!

Arturo San Agustín escrivia aquest dissabte 9 de novembre a La Vanguardia una crònica sobre els bancs públics, aquells objectes que poblen els nostres carrers. Favorable de la crònica, el periodista enumera els perfils de persones que al llarg del dia van ocupant els bancs de la Rambla de Catalunya. El tema dóna peu al retrat simpàtic i còmplice del lector que desitja una aturada costumista en la lectura del diari. Però San Agustín, en aquest primer article al rotatiu barcelonès, va carregat.

Comença amb una diatriba gratuïta contra els ciclistes, autèntics governants de la ciutat convertida en velòdrom segons el periodista, i segueix, ara si, pels retratats en els bancs públics: borratxos, pobres de solemnitat (però dels de debò, no dels estafadors), obrers devorapans (abans també borratxos), adolescents bruts, romanesos escuracontenedors, executives a règim, jubilats senils acompanyats per cuidadores egoistes, turistes esgotats i búlgars acordionistes, cosins dels romanesos. Per tal magne retrat l’autor realitza un exercici d’arqueologia i, com tothom sap, l’arqueologia no deixa de ser la troballa de la merda. Ell busca pistes i troba els culpables: Un carro de supermercat amb bosses a dins i un pot de Don Simon? Un sensesostre! Una llauna de refresc i peles de pipes? Adolescents segur! Restes de menjar? Turistes que de cansats deixen caure el contingut de l’entrepà (Sic). Els inmigrants de l’est d’Europa se situen directament a les escombraries. Potser San Agustín pretenia fer gràcia, però no en fa gens a no ser que l’ofensa sigui humor.

L’article és un clar exemple de perspectiva WASP, acrònim de White Anglo-Saxon Protestant (Blanc Anglo-Saxó Protestant en anglès) homologable a HBACM (Home Blanc Adult de Classe Mitja) ja que per San Agustín els pobladors dels bancs es divideixen en indesitjables -borratxos, pobres, adolescents, inmigrants en general… i ciclistes si poguessin pujar amb la bici a dalt del banc-, entranyables a una certa distància -obrers, turistes, jubilats i executives que cuiden la línia- i desitjables -endevinin qui. Encara més, les dones s’enduen la pitjor part. Així, els sense sostres homes dormen als bancs, però les dones els ocupen amb mil objectes, les dones que treballen dinen espirals de pasta en tuppers mentre els homes, qui lo sá?

La crònica de San Agustín és una barroera imitació d’escriptors urbans del segle passat com Benjamin, Pla o Roth -ressenyat en aquest blog-, per mencionar-ne alguns de prou coneguts. Eren escriptors curiosos, de ploma humil, tal vegada cínics i més o menys simpàtics, però no entraven en el judici de la condició moral dels retratats. En els cronistes clàssics hi havia molt de flaneur però també molt d’aventurer de la urbs, molta conversa amb el desconegut i voluntat d’ampliació del concepte de ciutadania. San Agustín fa tot el contrari: defuig, exclou i condemna. Tot el que no és com ell és decadència i aquest és un discurs perillós perquè defensa el pensament únic i la superioritat d’uns per apropiar-se del que és de tothom, fins i tot dels bancs públics.

sofa

“Abandó”, Xavier Porta

Cosir la ciutat, teixir territoris

Galeria

This gallery contains 5 photos.

L’urbanisme actual té dos camps de treball que destaquen en el context actual: són la regeneració i la territorialització. La primera té com objectiu recuperar i millorar aquelles zones urbanes que presenten uns nivells de qualitat urbana insuficients a causa, … Continua llegint